Antoine Griezmann no vindrà al Barça, així que, ara mateix, el club blaugrana té al banc 100 milions d’euros. Una realitat. Abans de continuar, una reflexió. Que ningú tregui pit de l’operació estalvi. Ni un trist apunt. El ridícul ha estat tan majúscul que el Barcelona, per segon estiu consecutiu, ha estat la riota mundial. Primer, Neymar; ara, Griezmann. Que sí, que sí, i al final, un no com una catedral. Vaja, com dues. Així que, en absència d’un president valent i transparent que doni les explicacions oportunes als seus socis, el mínim que es pot demanar és molta humilitat. Continuem. El Barça té ara mateix al banc 100 milions d’euros que anava a destinar al primer equip. Així doncs? A invertir-los en el mateix objectiu.

En aquest sentit cal destacar el tarannà d’Òscar Grau, el CEO del Barcelona. Ell, que es dedica a sumar i a restar, no és un més dels que sumen i resten. Per fortuna estem parlant d’un exesportista professional (de l’handbol) que té la samarreta retirada per la seva trajectòria d’entrega als colors blaugrana i que ho té molt clar. O sigui que no mira perquè el seu nom surti als diaris com el gran gestor de l’economia del Barça (que és el que farien tots en el seu càrrec), sinó que prioritza en el que entén més important per al club: el futbol. La lògica marca que si hi havia diners per comprar Griezmann, n’hi continua havent per a un altre futbolista. Així que, a trobar-lo i a portar-lo.

I aquí neix el següent episodi de la pel·lícula. L’any passat l’objectiu era Verratti, migcampista del PSG que havia de donar la pausa al mig del camp. Va acabar venint Paulinho (el dia i la nit amb el seu col·lega) en una operació caríssima per un suplent que venia de la Xina. I com que va marxar Neymar, per aturar el cop, Dembélé (quan estava a tir Mbappé) i Coutinho, tots dos a preus indecents, justament els que el president Bartomeu critica quan qualsevol altre club els paga. Això sí, després explica que la competència és deslleial perquè són clubs amb estats o multinacionals al darrere. En fi, el sentit comú en el futbol, que, com se sap, no acostuma a ser el més comú dels sentits.

Ara hi ha 100 milions d’euros a la caixa. Si el mànager general esportiu, Pep Segura, volia Griezmann, s’entén que ara hauria d’arribar un altre davanter. Serà així? O potser arribarà un altre migcampista que vingui a ajudar a tapar la baixa monumental d’Iniesta? Perquè el manxec era titular i no fa l’efecte que Arthur (que finalment vindrà ara, a l’estiu, previ pagament d’un plus al Grêmio) sigui arribar i moldre. Potser és el torn de Sergi Roberto. Aleshores caldrà un lateral. A buscar-lo, doncs. Perquè, lamentablement, ningú mira al Barcelona B. Ni perquè faci les funcions de migcampista (pujarà Aleñà, però portant Arthur –a l’agost farà 22 anys– el missatge és molt clar) ni de lateral. Ni, és clar, per a la demarcació de davanter. Ni forma ni fons. Això sí, “la Masia no es toca” i “visca l’ADN Barça”. Paraules buides. En els balanços, també, caselles buides per equilibrar aquest capítol impossible de diners que marxen cap al vestidor del Camp Nou. I, és clar, també buidor d’ànima a la graderia. Quins anys aquells en què els nanos de la casa lluïen protagonisme! Ara comença l’era Abidal. A veure...

De les dues idees que cal tenir clares, la primera està consolidada: els diners, al camp. Alguna cosa han aconseguit els seguidors del Barça. Per l’encert de la segona, haurem d’esperar uns dies.