A Rússia, victòria o rendició
El futbol és un joc tan imprevisible que onze coreans poden acabar enviant onze alemanys cap a la Germània. Per cert, qui va ser el seleccionador de l’Alemanya que el 1954 va guanyar el seu primer mundial, Sepp Herberger, va deixar dit: “Sabem que la pilota és rodona i que el partit dura 90 minuts, tota la resta només és pura teoria.” Llancem les teories a la foguera! El que ha succeït en la primera fase del mundial reivindica l’essència indomable del futbol, “un joc d’errors”, en paraules de Johan Cruyff, en què l’instint del futbolista, l’atzar i els detalls són variables incontrolables i determinants.
Sense els detalls (i el VAR) a favor, tant contra l’Iran com contra el Marroc, en lloc d’acabar primera del seu grup, Espanya hauria pagat la factura de l’hotel i tornat cap a caseta. La roja no ha mostrat més arguments per passar que l’Argentina, per exemple. I, en canvi, l’albiceleste, amb totes les contradiccions que delata el seu joc indefinit, sense tants detalls en contra (penal fallat amb Islàndia, cantada impròpia del porter amb Croàcia i penal en contra –més que discutible– contra Nigèria) segurament s’hauria evitat l’histerisme de veure’s amb un peu i mig a l’altre barri des de bon començament.
Sense treva
Sigui com vulgui, a partir d’avui les batalles són ja definitives. Victòria o rendició incondicional. Veig, i em preocupa, que si és capaç d’endreçar-se tàcticament, Espanya té una autopista cap a Moscou: Rússia no té prou calibre i Anglaterra és molt soroll per no res, tot parafrasejant el títol de la comèdia de Shakespeare. En els mundials, als anglesos sempre els falta alguna cosa i un punt (necessari) de malícia. L’única que m’inspira una certa confiança és Croàcia: qualitat i gen competitiu.
Per l’altre cantó, en canvi, i seguint en clau shakespeariana, hi ha encreuaments de drama amb desenllaç que apunta a tragèdia. I en aquest marc obren el foc els Capulets i els Montagú, en forma d’un Argentina contra França apassionant. Amb Messi mentalment refet (el seu gol, amb doble control orientat en cursa, és de geni), amb Banega al mig (a mi no m’agrada, però és l’únic que pot passar-li una pilota en condicions), Pavón al davant (el receptor ideal per connectar amb Leo) i les línies juntes amb quatre al darrere, els argentins tenen armes per derrotar la França que hem vist fins ara. Tanmateix, els francesos no han necessitat mostrar la seva millor cara, fins avui.
De la resta d’aspirants, m’encanta l’esperit de l’Uruguai, que aquest vespre combat amb Portugal en l’altre gran duel dels vuitens. Els charrúas dormen amb la celeste posada, construeixen trinxeres a cada metre quadrat de gespa, es defensen amb la vida i creen mitja ocasió perquè els dos killers que operen a l’atac, Suárez i Cavani, facin la resta. Amb això n’hi ha prou? Ja ho veurem...
Es diu que un mundial no el guanya qui ataca molt bé, sinó qui defensa millor. En tota la història de la copa del món, només quatre seleccions han deixat petjada i tres no van guanyar el títol: Hongria el 54 (succedani notable del Honvéd de Budapest), Holanda el 74 (succedani notable de l’Ajax d’Amsterdam) i el Brasil del 82 (la millor samba dels Zico, Sócrates, Falcão i companyia). El Brasil del 70, la millor selecció de tots els temps, és l’excepció que confirma la regla.
A propòsit del Brasil (la gran candidata) i en clau Barça: si fos possible, vostès repescarien Neymar?...
