Vam viure uns anys en què vam deixar de col·leccionar cromos, encara que fos amb la imaginació i de franc, que en el futbol no costa gaire projectar il·lusions. En aquells dies gens remots, vèiem els rivals del Barça amb displicència, menystenint la tradició d’ambicionar reforços d’altres samarretes, com havien fet pares i avis durant llargues èpoques d’abstinència i mediocritat. En tot cas, si algú cridava força l’atenció, concedíem amb magnanimitat enganyosa la possibilitat que vingués a ocupar plaça de suplent. A partir de les eleccions del 2010 ha manat la inèrcia de mantenir el nucli de sempre, allò que funcionava, el bloc excel·lent i contrastat que anava perdent peces per simple envelliment. Necessitàvem renovació i només han aterrat, en clara majoria global, mitjanies que, a sobre, han tapat progressió a la gent de casa. Deu ser cosa de comissionistes, representants i diversa fauna aprofitada, d’aquesta que s’ha apoderat del futbol sense remei. Ara, hem tornat a temps presumptament superats i, repassant el mundial, a tot arreu observes futbolistes de perfil interessant. Com que no et creus el rei Mides, ja no guaites els consagrats de preu disparat. Et limites a seguir tapats amb la rutina de fer-te creus, de no entendre ni tolerar que l’extens servei tècnic, farcit de suposats experts, continuï sent incapaç de fitxar-los quan no desperten encara la cobdícia dels voltors que s’emporten dinerals gràcies a la benevolència blaugrana. I assumim aquest drama amb normalitat, que ja són ganes.

Des de l’òptica culer, el mundial serveix per repassar futbolistes impossibles i d’altres que només generen desig d’exigir explicacions. Entomem sense remei ni rèplica que gent susceptible de ser pescada amb un bon ham hagi triat una altra canya per pròpia incompetència. Ara, veient-los amb la seva selecció, et fas creus que deixéssim córrer un Kroos, un Modric, un Asensio o un Isco, per esmentar els casos més sagnants que han contribuït a tres Champions del pitjor adversari. No exigirem la infal·libilitat impossible d’haver apostat per tots quatre, però no en va aterrar ni un. Encertar-la sempre és utòpic, d’acord. Tampoc val acabar amb les mans buides. Ara que el torneig avança cap a la recta final, tot seran hipotètics fitxatges dignes de la portera de Núñez, cèlebre personatge a qui tenim infinites ganes de jubilar. Mentre ella dicti i pagui barbaritats, certificarà que el club, els gestors i els suposats experts en la matèria no superen en capacitat allò que veu qualsevol aficionat i resulta evident. Una situació ben trista, impròpia. Ja estem pagant la factura i encara trigarem anys a superar la suma de desencerts, aquesta manca de criteri i fidelitat al model. Ara ens ha esclatat un cas paradigmàtic amb Yerry Mina. El tenim aquí, ningú no es fa responsable de la seva contractació, l’entrenador no el vol, li coneixem les carències d’haver-lo vist breus estones i resulta que ha fet dos gols de cap en el mundial. Coherència, doncs. Hem de suposar que sabran vendre’l generant plusvàlua per mantenir ferm el criteri. Si, per contra, ens el quedem per l’aparador mundialista, per simple demagògia, tan oportunista i populista com és habitual en el futbol, només ratificarem que el club va segons bufi el vent. Sospita que arrosseguem de fa massa temps.