Per a alguns, entre els quals m’incloc, Leo Messi és el millor jugador del món. Sense discussió. Pel seu talent, perquè fa coses que ningú més pot fer, perquè domina tots els registres del joc, el comprèn i perquè fa anys i anys que ho demostra en cada temporada, en cada partit. No soc dels que creuen que li cal guanyar un mundial perquè se’l situï a la mateixa alçada de Diego Armando Maradona, l’ídol per a multitud d’argentins, que segueixen tenint en Diego el seu referent absolut, com un Déu intocable, i per contra es mostren excessivament durs i crítics amb Messi, com si ell fos el gran problema de la selecció argentina. Els de Sampaoli van quedar justament eliminats contra França però ni de bon tros va ser per culpa del blaugrana. És massa fàcil carregar-li les culpes a Messi però això és el que alguns encara segueixen fent, com si esperessin que realitzés un miracle. I Messi no en fa, de miracles. Encara que classificar la selecció argentina per al mundial de Rússia s’hi apropa molt. Tenir-lo a l’equip et dona moltes possibilitats de guanyar, però ell sol no et pot fer guanyar una copa del món, com tampoc una Champions, un altre títol que en els últims anys se li resisteix.

Messi té llum pròpia, és capaç de brillar sol però necessita està rodejat de companys de qualitat, que l’entenguin, que parlin el seu mateix llenguatge futbolístic. I a l’Argentina això no passa. En el Barça, de moment, sí que està ben envoltat i és feina del club que així segueixi sent. Perquè sinó ja es veu què passa. Els fitxatges han de ser tots capaços de poder-se associar amb ell, que el comprenguin, que el busquin, que tractin bé la pilota. Només així disfrutarà sobre la gespa i se’l veurà feliç.

És evident que quedar fora del mundial ha estat un cop molt gran per a Messi. És plenament conscient que aquest de Rússia, molt possiblement, ha estat la seva última participació en un campionat del món perquè quan es disputi el de Qatar ja tindrà 35 anys. Mascherano i Biglia després de la derrota van anunciar que plegaven de la selecció però a dia d’avui encara no se sap què farà Leo. Té diverses espines clavades amb el seu país perquè Argentina ha perdut les tres últimes finals de grans campionats que ha disputat, dues de copa Amèrica i una del mundial. I Messi no voldrà deixar la selecció del seu país amb aquest mal gust de boca.

Però primer té un altre repte. No hi ha millor manera per curar aquesta ferida que tornar a liderar el Barça de Valverde en el seu camí cap a la reconquesta europea. Aquest ha de ser ara el seu gran objectiu. Descansar uns dies i aprofitar unes merescudes vacances però incorporar-se amb més ganes que mai al grup quan aquest estigui en la gira pels Estats Units. I preparar-se com sempre per tornar a liderar el conjunt blaugrana, ja sense Iniesta, al qual li espera una nova temporada molt exigent, amb el repte de guanyar ja a l’agost la supercopa d’Espanya contra el Sevilla i revalidar la lliga i la copa del rei. Però desenganyem-nos, tots els barcelonistes tenen una fixació de cara a la temporada vinent. Cal tornar a ser fiables a Europa i construir un equip que sigui capaç de superar els quarts de final d’una vegada per totes. El record de Berlín ja és massa llunyà. Si els argentins lamenten que la seva selecció no pugui guanyar tenint el millor del món a les seves files, els barcelonistes ja fa temps que s’estiren els cabells veient el Madrid aixecar Champions quan Messi juga al Camp Nou.