Per a alguns, entre els quals m’incloc, Leo Messi és el millor juga­dor del món. Sense dis­cussió. Pel seu talent, perquè fa coses que ningú més pot fer, perquè domina tots els regis­tres del joc, el comprèn i perquè fa anys i anys que ho demos­tra en cada tem­po­rada, en cada par­tit. No soc dels que cre­uen que li cal gua­nyar un mun­dial perquè se’l situï a la mateixa alçada de Diego Armando Mara­dona, l’ídol per a mul­ti­tud d’argen­tins, que seguei­xen tenint en Diego el seu refe­rent abso­lut, com un Déu into­ca­ble, i per con­tra es mos­tren exces­si­va­ment durs i crítics amb Messi, com si ell fos el gran pro­blema de la selecció argen­tina. Els de Sam­pa­oli van que­dar jus­ta­ment eli­mi­nats con­tra França però ni de bon tros va ser per culpa del blau­grana. És massa fàcil car­re­gar-li les cul­pes a Messi però això és el que alguns encara seguei­xen fent, com si espe­res­sin que rea­litzés un mira­cle. I Messi no en fa, de mira­cles. Encara que clas­si­fi­car la selecció argen­tina per al mun­dial de Rússia s’hi apropa molt. Tenir-lo a l’equip et dona mol­tes pos­si­bi­li­tats de gua­nyar, però ell sol no et pot fer gua­nyar una copa del món, com tam­poc una Cham­pi­ons, un altre títol que en els últims anys se li resis­teix.

Messi té llum pròpia, és capaç de bri­llar sol però neces­sita està rode­jat de com­panys de qua­li­tat, que l’enten­guin, que par­lin el seu mateix llen­guatge fut­bolístic. I a l’Argen­tina això no passa. En el Barça, de moment, sí que està ben envol­tat i és feina del club que així segueixi sent. Perquè sinó ja es veu què passa. Els fit­xat­ges han de ser tots capaços de poder-se asso­ciar amb ell, que el com­pren­guin, que el bus­quin, que trac­tin bé la pilota. Només així dis­fru­tarà sobre la gespa i se’l veurà feliç.

És evi­dent que que­dar fora del mun­dial ha estat un cop molt gran per a Messi. És ple­na­ment cons­ci­ent que aquest de Rússia, molt pos­si­ble­ment, ha estat la seva última par­ti­ci­pació en un cam­pi­o­nat del món perquè quan es dis­puti el de Qatar ja tindrà 35 anys. Masc­he­rano i Biglia després de la der­rota van anun­ciar que ple­ga­ven de la selecció però a dia d’avui encara no se sap què farà Leo. Té diver­ses espi­nes cla­va­des amb el seu país perquè Argen­tina ha per­dut les tres últi­mes finals de grans cam­pi­o­nats que ha dis­pu­tat, dues de copa Amèrica i una del mun­dial. I Messi no voldrà dei­xar la selecció del seu país amb aquest mal gust de boca.

Però pri­mer té un altre repte. No hi ha millor manera per curar aquesta ferida que tor­nar a lide­rar el Barça de Val­verde en el seu camí cap a la recon­questa euro­pea. Aquest ha de ser ara el seu gran objec­tiu. Des­can­sar uns dies i apro­fi­tar unes meres­cu­des vacan­ces però incor­po­rar-se amb més ganes que mai al grup quan aquest esti­gui en la gira pels Estats Units. I pre­pa­rar-se com sem­pre per tor­nar a lide­rar el con­junt blau­grana, ja sense Ini­esta, al qual li espera una nova tem­po­rada molt exi­gent, amb el repte de gua­nyar ja a l’agost la super­copa d’Espa­nya con­tra el Sevi­lla i reva­li­dar la lliga i la copa del rei. Però desen­ga­nyem-nos, tots els bar­ce­lo­nis­tes tenen una fixació de cara a la tem­po­rada vinent. Cal tor­nar a ser fia­bles a Europa i cons­truir un equip que sigui capaç de superar els quarts de final d’una vegada per totes. El record de Berlín ja és massa llunyà. Si els argen­tins lamen­ten que la seva selecció no pugui gua­nyar tenint el millor del món a les seves files, els bar­ce­lo­nis­tes ja fa temps que s’esti­ren els cabells veient el Madrid aixe­car Cham­pi­ons quan Messi juga al Camp Nou.