Hem arri­bat a unes semi­fi­nals del mun­dial una mica sor­pre­nents perquè no hi són favo­ri­tes com Ale­ma­nya, el Bra­sil i, a certa distància, l’Argen­tina, Espa­nya o Por­tu­gal. Això sí, els semi­fi­na­lis­tes dis­pu­ta­ran meres­cu­da­ment els millors llocs del mun­dial. França i Angla­terra han sigut cam­pi­o­nes i Bèlgica o Croàcia podrien ser-ho. La resistència de selec­ci­ons menors a ser eli­mi­na­des ha impli­cat un esforç extra a les altres. En aquest punt les cames pesen molt, per tota la tem­po­rada, però la il·lusió dels juga­dors és alta. Jugar un par­tit amb pròrroga de mitja hora repre­senta 120 minuts a tota inten­si­tat física i psi­cològica, a la qual a vega­des cal afe­gir els penals. El llançador de penals ha de tenir, qua­li­tat a banda, una sang freda inqüesti­o­na­ble. Granq­vist (38), capità de Suècia, ho va demos­trar mar­cant en dos par­tits dife­rents. Un dels des­ta­cats va ser Raki­tic llançant l’últim de les tan­des con­tra Dina­marca i Rússia, que va per­me­tre arri­bar a les semi­fi­nals. Per batre un por­ter que fa tot el pos­si­ble per des­con­tro­lar el llançador –obrir i tan­car braços, córrer late­ral­ment...– neces­si­tes tenir ner­vis d’acer com el croat i bar­ce­lo­nista Raki­tic. Diu­menge, la final.