L’Eve­rest (8.848 m) ho aca­para tot. És la mun­ta­nya sobre la qual més s’ha par­lat i escrit, però a l’Himàlaia hi ha molts més cims i esca­la­des dig­nes de ser res­se­nyats. Menys cone­guda que la pri­mera ascensió a la mun­ta­nya més alta del món, rea­lit­zada el 29 de maig del 1953 per Edmund Hillary i Ten­zing Nor­gay en el marc d’una expe­dició britànica, va ser la que van fer els fran­ce­sos Mau­rice Her­zog i Louis Lac­he­nal a l’Anna­purna (8.091 m) el 3 de juny del 1950. Una esca­lada també històrica perquè va ser la pri­mera a un cim de més de vuit mil metres. Un gran èxit per a l’alpi­nisme francès en una època en què les grans potències repre­nien la cursa alpinística, ini­ci­ada als anys vint i atu­rada durant la Segona Guerra Mun­dial, per esca­lar les mun­ta­nyes més emblemàtiques del pla­neta. Al final, la cosa va que­dar repar­tida, perquè els fran­ce­sos van esca­lar el pri­mer vuit­mil; els britànics, el més alt, i els ita­li­ans, amb l’ascensió que Achi­lle Com­pagnoni i Lino Lace­de­lli van fer al K2 (8.611 m) el 31 de juliol del 1954, el més difícil.

L’expe­dició fran­cesa, lide­rada per Her­zog, tenia la intenció ini­cial d’esca­lar el Dhau­la­giri (8.167 m), però va can­viar d’objec­tiu quan es van ado­nar que no dis­po­sa­ven de la car­to­gra­fia cor­recta i que no hi havia manera de tro­bar una via d’ascensió fac­ti­ble fins al cim. El grup, for­mat pel bo i millor de l’alpi­nisme francès, motiu pel qual els seus alpi­nis­tes eren cone­guts com les loco­mo­to­res de l’Himàlaia, deci­deix virar cap a l’Anna­purna, un cim pro­per del qual amb prou fei­nes es conei­xia el camí d’accés fins al peu de la mun­ta­nya. Tot i haver mar­xat de França el 30 de març, el mateix dia de la mort de León Blum, pre­si­dent de la República Fran­cesa després de la Segona Guerra Mun­dial, els dub­tes sor­gits al Dhau­la­giri van demo­rar l’expe­dició fran­cesa, que no va renun­ciar a esca­lar aquesta mun­ta­nya fins al 14 de maig. Amb pre­vi­si­ons de l’arri­bada del monsó per al 5 de juny, havien d’apres­sar-se a arri­bar al peu de l’Anna­purna i esca­lar fins al cim. En van fer prou i de sobres amb poc més de quinze dies per con­su­mar una ascensió extra­or­dinària que posava en relleu el nivell adqui­rit per aque­lla gene­ració d’alpi­nis­tes. Her­zog i Lac­he­nal, aquest després d’expres­sar uns quants cops la intenció de recu­lar, van acon­se­guir vèncer la cara nord d’aque­lla mun­ta­nya i con­ver­tir-se en les pri­me­res per­so­nes que tre­pit­ja­ven un cim de vuit mil metres.

L’èxit va tenir con­seqüències greus. El des­cens va ser dramàtic i els dos alpi­nis­tes van patir greus con­ge­la­ci­ons. Sense l’assistència de la cor­dada de suport for­mada per Lio­nel Ter­ray i Gas­ton Rebuf­fat difícil­ment ho hau­rien expli­cat. Her­zog va per­dre els dits de les mans i els peus i ja no tor­na­ria a esca­lar mai més. Carismàtic i esde­vin­gut un heroi a França, aca­ba­ria ocu­pant càrrecs polítics de res­pon­sa­bi­li­tat durant el man­dat de Char­les de Gau­lle, i també va ser alcalde de Cha­mo­nix. El seu lli­bre sobre aque­lla expe­dició històrica –Anna­purna, el pri­mer 8.000– va arri­bar a ven­dre mili­ons d’exem­plars, per bé que amb motiu del 50è ani­ver­sari de l’ascensió diver­ses veus van posar en dubte l’èxit d’Her­zog i Lac­he­nal perquè les fotos que exis­tei­xen no estan fetes al punt exacte del cim: “No em vaig aven­tu­rar fins al fil de l’aresta per por que es des­prengués la cor­nisa”, va res­pon­dre ja amb més de 90 anys Her­zog, que va morir el 2012.