El VAR i la justícia simulada
Imaginem que, en lloc del França-Croàcia del Mundial, fos el Barça-Madrid de la final de la Champions de l’any que ve (per cert, no sé vostès, però a mi, avui, em costa molt d’imaginar el Barça en la final del 2019...). Situats? Imaginem Hazard, vestit de blanc (lamentablement, sembla que el fitxaran), simulant grollerament una falta que l’àrbitre assenyala i com el seu llançament suposa el primer gol en contra. Protestem iradament, supliquem que intervingui el VAR i es faci justícia! No ens fan cas.
Ens refem del cop i empatem. Eufòria! Però, poc després, una pilota centrada dins de la nostra àrea colpeja la mà de Piqué, que està tapat per un davanter rival i que –per una vegada– no té el braç estirat com una aspa de molí, sinó mig encongit. Mà involuntària! De fet, l’àrbitre no assenyala res. Però, alerta!: aquesta vegada sí, l’àrbitre responsable del VAR suggereix que es revisi l’acció. I el principal hi accedeix... La suor freda ens cau pel front mentre veiem com el bufaxiulets es mira i remira no sé quantes vegades l’acció per la pantalla. Sembla que ja ha pres la decisió, però fa marxa enrere i es torna a mirar fixament la repetició alentida (això va fer Pitana, l’argentí de la final del mundial). A la fi gesticula i... ens xiula penal en contra! Com pot xiular un jutge una pena màxima, capital, sense estar-ne totalment segur?...
Ja n’hi ha prou. Despertem-nos del malson! Quina sensació ens ha quedat, però? Efectivament, que ens haurien robat dues vegades! Amb el xiulet i amb el VAR, l’instrument teòricament justicier. Salvant totes les distàncies, una sentència de Plató, deixeble de Sòcrates i mestre d’Aristòtil, a La República, la seva obra cabdal, encaixa amb la idea aquí presentada: “La pitjor forma d’injustícia és la justícia simulada.”
En un esport en què les decisions arbitrals són tan determinants, el VAR s’ha creat per corregir les errònies més greus (aplicat amb efectes retroactius, es buidaria la vitrina de Can Padrós). Això és un avenç indiscutible. I benvingut sigui el VAR. El factor que distorsiona, però, és que davant de la pantalleta hi ha un àrbitre que interpreta el que veu, basant-se en un reglament la majoria de les normes del qual són interpretables. Ergo, en males mans, el VAR pot esdevenir un instrument pervers que provoqui, paradoxalment, la injustícia que vol combatre.
En aquest sentit, tret de les jugades en què les accions són objectivables (per certificar si la pilota ha creuat o no la línia de gol, per marcar la línia del fora de joc, per comprovar si una falta es comet dins o fora de l’àrea...), en la resta d’accions en què intervingui el VAR, haurem d’encreuar els dits perquè la interpretació dels àrbitres sigui la correcta. I no oblidem que, com deia el gran Bill Shankly, els àrbitres són unes persones que coneixen el reglament però que desconeixen el joc, bàsicament perquè no l’han practicat seriosament.
Només qui ha jugat a futbol aprecia i intueix, millor que ningú, les intencions del futbolista i sap mesurar, per exemple, les situacions en què amb un lleu contacte és suficient per desequilibrar un contrari, o detectar el grau d’intencionalitat de fer mal quan un jugador va al xoc, o interpretar si unes mans són producte d’un gest dissimulat o involuntari, o tantes altres situacions del joc. A propòsit, que un exjugador reconvertit en àrbitre sigui Mateu Lahoz (va jugar a 2a B), capaç d’inventar-se el seu propi reglament, no desacredita la teoria...