El rei, el COI i la corrupció
Ara que la casa reial espanyola es veu esquitxada per la corrupció arran de les afirmacions de l’amant del rei emèrit Joan Carles I sobre el fet que aquest cobrava comissions en negocis a l’Aràbia Saudita, és un bon moment per recuperar una història que lliga l’anterior i l’actual rei d’Espanya, el Comitè Olímpic Internacional (COI) i la corrupció. La història comença quan l’empresari català Carles Ferrer Salat mor de manera sobtada l’octubre del 1998. Ferrer Salat era membre del COI i el llavors president de l’organisme olímpic, Joan Antoni Samaranch, pensa que el príncep d’Astúries, Felip de Borbó, en podria ser un bon substitut. El sistema per entrar al COI, l’anomenada cooptació –el president proposa i es vota si s’accepta, i sempre es vota que sí–, feia que la incorporació del príncep Felip al COI només depengués de la voluntat del rei d’Espanya. Si Joan Carles I deia que sí, el seu fill Felip entrava al COI en l’assemblea que s’havia de fer el juny del 1999. Al llarg de la història del COI, un rei, 27 prínceps, sis ducs, sis marquesos, 25 comtes, 10 barons, un sultà i un xeic n’havien estat membres.
El problema va ser que mentre uns i altres rumiaven què i com fer-ho, va esclatar el cas de corrupció que hi havia hagut durant el procés de tria de la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2002 que va guanyar Salt Lake City. El novembre del 1998 es van fer públiques les primeres acusacions sobre la compra de la voluntat –i el vot– de diversos membres del COI per part de la candidatura de Salt Lake City. L’escàndol no es va poder aturar i va forçar el COI a reaccionar. Samaranch, que va dir que ni en sabia res ni tenia res a veure amb la corrupció, es va veure obligat a obrir primer una comissió d’investigació i després a celebrar una sessió extraordinària. Quan el COI va considerar tancada la crisi, el 13 de juny del 1999, en la 109a sessió que es va fer a Seül hi havia vint afectats: sis expulsats, quatre dimissionaris, nou amonestats i un doblement amonestat i privat de les seves funcions dintre del COI.
Justament havia de ser en aquesta sessió del COI en què Felip de Borbó hauria d’haver entrat al COI. El gener del 1999, la proposta ja havia quedat en suspens i el llavors ministre d’Afers Exteriors del govern de José María Aznar, Abel Matutes, va dir que era “una idea sobre la qual cal reflexionar, però a llarg termini”. La casa reial espanyola no es va pronunciar mai oficialment, però oficiosament van deixar clar que no els semblava bé que la família reial espanyola estigués relacionada amb un organisme esquitxat per la corrupció –la qual cosa, vista en perspectiva, no deixa de ser divertida–. També ho és que, entre les persones que van entrar al COI per substituir els corruptes, hi hagués Joseph Blatter i Lamine Diack. El primer, president de la federació internacional de futbol i el segon, de la d’atletisme. L’any 2015, Blatter va ser suspès per vuit anys per corrupció i va perdre la presidència de la FIFA i el lloc al COI. També el 2015, Diack, que ja no era president de la IAAF, va dimitir del COI, acusat de corrupció, l’endemà d’haver estat suspès. Els membres del COI van tenir molt bon ull.
El mes de maig del 1999, Joan Antoni Samaranch va afirmar en una entrevista que l’entrada de Felip de Borbó en el COI “seria un gran honor, però aquests no són els moments oportuns per parlar de la qüestió”. Ni aquells ni cap altre. No se’n va tornar a parlar. Felip de Borbó mai va ser candidat a entrar en el COI. En el seu llibre de memòries, en què la persona més esmentada és el rei Joan Carles I, Samaranch no fa cap referència al tema.