Quan Trevor Noah, en el seu programa televisiu The Daily Show, va dir en to de broma que Àfrica havia guanyat el mundial de futbol, va tenir una dura rèplica del ministre de l’Interior francès. Li va dir que només 2 dels 23 jugadors seleccionats no havien nascut a França, que tots havien estat educats i havien après a jugar a futbol a França i que eren ciutadans francesos amb orgull de ser-ho. La resta de missatges d’un i altre encara eren més forts; per una banda es deia que eren la mostra de la diversitat integradora de França, i per altra, que potser eren restes del seu colonialisme. Noah va concloure que vist que els africans de tot el món es van alegrar del triomf de França, no calia fer incompatibles ser o sentir-se africà i francès. Es preguntava si quan a l’africà que va salvar una criatura penjada d’un balcó li van donar immediatament la nacionalitat francesa, el nen li hagués relliscat i caigut, probablement seguiria sent només africà. Tot plegat té molts caires per comentar en un i altre sentit, i no és senzill. Però hi ha una certa analogia quan veiem, en certs mitjans, que quan triomfen equips esportius amb majoria de catalans només són citats per la seva pertinença estatal.

I referint-nos a l’actualitat constatem que a tres setmanes de començar la lliga sembla que hi pot haver sorpreses. En major o menor escala tots tres equips, Barça, Espanyol i Girona, hauran de deixar sortir figures importants, les úniques que tenen mercat, abans d’incorporar més gent nova.