Incident a cala Llombards
Camino descalç per les roques de cala Llombards mostrant un farcit decorat d’estrelles amorfes, i cada quatre passes, per allò de testificar una existència envejable de burgès alternatiu, esguardo enrere per copsar la instantània on la transparència marítima conjuga amb l’equilibri cromàtic d’una muntanya verdosament rocosa. Ja ho tinc. Em moc sibil·linament per no encabir en el retrat dues noies morenes amb els pits albins que protesten contra l’educació rebuda, i just al moment de congelar el present per blanquejar la melangia futura, albiro un nen de Schleswig-Holstein amb una samarreta de Neymar. Sedició. Rebel·lió. El 15 de maig copula amb l’1 d’octubre mentre fot mà al 8 de març. Destrueixo la intel·ligència contra les roques i cerco el progenitor bastard com un Àtila perseguint Lleó I per la Via del Corso. Topo amb ell, i fent servir l’esperit pedagògic convergent amb un alemany après durant intercanvi anatòmic a Munic, li pontifico que em sembla contraproduent utilitzar Neymar com a referent. S’enfada i em pregunta per què. Segueixo ferm. No em sembla escaient que un jugador de cartró pedra, desagraït amb l’entorn, egocèntric i cansat de si mateix, sigui un model sobre el qual un infant hagi de vestir el seu provenir. En Nowitzki d’es Llombards em fa una ganyota i m’etziba una empenta que em fa caure al mar des de cinc metres. Surto de l’aigua i la gent de la platja es mofa de mi, però no pateixo, Jesucrist també fou perseguit pels descreguts: La veritat em farà lliure.