El 2003 arribava Van Bronckhorst cedit per l’Arsenal, club que s’ha pagat mig estadi nou amb els traspassos engiponats als blaugrana. En la presentació, Gio va parlar amb franquesa: sortia d’una lesió i desitjava que la seva breu estada a Barcelona li servís per recuperar la forma i tornar de pet a Londres. En sentir-lo, ens va caure l’ànima als peus. Molt malament havia d’estar el club i l’havien de veure des de fora per considerar-lo un destí menor. Meravelles de l’era Gaspart. Salvant les distàncies i passats tres lustres, sembla que tornem a repetir escenaris que consideràvem superats gràcies a l’enfortiment de prestigi viscut en els darrers anys. Segons informacions de premsa, el primer que va etzibar Rabiot als emissaris del Barça era el sou que volia guanyar aquí: sis-cents mil euros mensuals. Imaginem que, posats a demanar, lliures d’impostos. Al cap i a la fi, és la mare de l’artista qui el representa i tot quedarà a casa. Si aquí mostréssim un criteri clar, n’hi havia prou de sentir tal exigència per girar cua i deixar-lo palplantat. En tot cas, per educació, li recordes que és el club qui fixa el salari, no l’aspirant. I més quan, i no és cap somni utòpic, només hauries d’agafar gent disposada a venir de genolls per la il·lusió i l’objectiu professional que comporta suscitar l’interès d’una entitat tan formidable. Per molta ràbia que els faci, cal tornar als paràmetres de Cruyff quan establia una escala de remuneració segons l’estatus del futbolista. Si acabes d’arribar i encara has de demostrar la teva vàlua i integració, cobres tant. Quan ja t’has establert i queda clar què aportes, rebràs ics. Si ets titular indiscutible, peça cabdal en l’engranatge, te n’embutxaques més. I al final, només queda la figura d’àmplia trajectòria amb impecable full de serveis a la causa o l’excepció única en l’assenyat plantejament, un senyor que no és d’eixe món anomenat Leo Messi, que menja a banda per incalculables mèrits i aportació.

Acotant el cap davant dels Rabiots d’aquest món tan embogit només aconsegueixes disparar contra els teus propis interessos. Primer, la insostenible massa salarial, la formidable mossegada que el cost de la primera plantilla clava al pressupost de l’entitat, continuarà en nivells insostenibles que posen en greu dificultat l’estabilitat econòmica. En segon lloc, si ets futbolista atractiu, no n’hi ha prou creient-te el rei del mambo. Ho has de demostrar aquí, no et queda alternativa. O mostres humilitat, ambició i orgull d’anhelar la samarreta blaugrana o ja pots romandre allà on siguis, que no faltaran futbolistes qualificats a perseguir. Et diguis Rabiot o Pere. Acceptats aquests punts innegociables, a partir d’aleshores, els negociadors ja poden pescar allà on sigui. Ara bé, si caus en mans de Mendes, Joorabchian, Raiola, Cury o agents d’aquest perfil, malament. Només contribueixes a l’opacitat del futbol i et col·locaran qui vulguin per traure’n comissió. Aquesta tropa no té altre déu que l’enriquiment personal. O sigui, tal com ens trobem ara. I fa molta ràbia, un cop descartada la possibilitat que imperi certa lògica i decència en el món blaugrana. Haver pres Malcom al Roma només confirma la impossibilitat d’entendre com s’ho maneguen tots plegats, escapats de qualsevol lògica que no sigui la cobdícia pròpia.