És un desig i un somni que apareix de tant en tant parlant amb gent del món del futbol, fer un equip a partir del planter del país. Un Athletic a la catalana. Jaume Llauradó, que era un home bo que repartia il·lusió, ho va estudiar a fons en fer-se propietari o accionista majoritari del Lleida. En els estudis previs els comptes quadraven, també el suport majoritari del país, de les empreses, dels patrocinadors i, un fet clau, li donava un perfil que li permetia no ser tapat per l’ombra universal del Barça i tenir un perfil únic. Com l’Athletic de Bilbao. Raons esportives i el factor humà, deixem-ho així, van dur el Lleida pel pedregar i la idea va esfumar-se.

Qui fins fa quatre dies acusava l’equip basc de racista era un sector polític provinent del centralisme xenòfob espanyolista. Tenir jugadors només d’Euskal Herria –això és, País Basc i Navarra– els provocava urticària, però l’entrada estel·lar a l’equip de Williams, nen basc de raça negra, els ha destruït la calúmnia d’anys i panys. L’equip biscaí continua despertant simpaties arreu del món. Hom entén que per un nivell d’exigència competitiva no ho puguin fer els equips de primera, però no és difícil d’imaginar el suport inesperat que rebria el club que ho fes. Fos el Lleida, Reus, Nàstic, Figueres, Hospitalet, Tortosa, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet o altres. Els permetria somiar. Rebre una atenció mediàtica exclusiva.

En un món tan uniforme, tan globalitzat, les idees pròpies són triomfadores. Un equip format només per jugadors del país és un repte per a audaços.