L’esport enganxa. El Tour ha enganxat, com abans ho va fer el mundial de futbol. L’europeu de waterpolo també ho ha fet i ben aviat ho faran els campionats d’Europa de natació i d’atletisme. Quan s’acaben els campionats i els comentaristes de les diferents cadenes de televisió que han retransmès les competicions donen les gràcies a la gent que els ha seguit sempre acostumen a fer unes afirmacions en el sentit que el campionat en qüestió ha demostrat que “el (aquí s’hi pot posar waterpolo, natació, atletisme, handbol o l’esport que vulgueu, excepte el futbol, és clar) interessa a la gent”. Una afirmació que en el moment que es fa té tot el sentit per l’eufòria d’aquell instant, en què acaba de finalitzar una gran competició, però que amb el pas del temps acostuma a quedar en ben poca cosa. El gener del 2013, quan la selecció espanyola va guanyar a Barcelona el seu segon títol mundial d’handbol masculí, també es va dir quelcom semblant de l’handbol, i el pas del temps ha acabat demostrant que res de res.

No ens enganyem. Siguem realistes. El que enganxa no és l’handbol, el waterpolo, l’atletisme o la natació. El que enganxa és que les seleccions espanyoles facin un bon paper en aquests campionats. Enganxa durant el temps que duren els campionats si els combinats espanyols van superant fases. O algú es pensa que si els equips de Miki Oca i David Martín haguessin quedat eliminats en els quarts de final dels europeus de Barcelona i no haguessin arribat a les fases finals l’interès de tots hauria estat el mateix? Quants dels espectadors que feien onejar banderes espanyoles a les Picornell haurien anat a les finals si el lloc de les seleccions espanyoles l’hagués ocupat Itàlia o Hongria? Els veritables aficionats al waterpolo hi haurien anat. Els aficionats a les diferents variants de la roja, no.

Siguem realistes. En la nostra societat falta encara molta cultura esportiva. Ens identifiquem amb uns colors –de selecció, de club–, però costa molt seguir un esport, una competició perquè sí. Parlo de les masses, és clar, no dels aficionats irreductibles, que sempre n’hi haurà, que estimen l’esport, en general, o el seu esport. I els agrada jugui qui jugui, participi qui hi participi, guanyi qui guanyi.