Curiós fenomen, la memòria selectiva. Encantats amb la venda de Digne, oblidem que era la torna per la pròrroga d’un any en el patrocini signat amb Qatar. Amb un cedit del PSG al Roma que no oferia prou nivell, els àrabs es cobraven la jugada del favor a la junta. Ningú recorda ja aquella mena de xantatge, girem full ràpid quan no ens convé rumiar. Tampoc consta cap reflexió sobre l’acreditat fracàs dels fitxatges que, en teoria, havien de renovar l’equip. Tret d’Umtiti, a la resta ara se’ls volen espolsar de sobre. A banda de tals consideracions, desades al calaix, vivim avui resignats i desencantats amb el sorprenent torcebraç entre Valverde i Segura. Ja no saps qui fitxa, qui recomana, si estan coordinats o és un campi qui pugui de lluita pel poder. Amb el lliri a la mà, aquell que no abandonem malgrat les tossudes evidències, imaginàvem un escenari idíl·lic de retorn als orígens. Desitjàvem, il·lusos, que Valverde tirés pel dret amb caràcter i liderés una mena de revolució avellutada, exigint que marxessin aquells futbolistes incapaços d’aportar, els taps que eviten la progressió de les promeses casolanes. La decisió ferma hauria representat una mena de correcció en el rumb, el retorn al bon camí i als orígens de l’èxit. En canvi, la realitat ens ha portat Arturo Vidal i rumors sobre Pogba, decisions similars a una bufetada que deixa els cinc dits marcats a la cara dels somiatruites. En mans del plenipotenciari Segura mai no tornarem a la senda correcta, la de l’estil, la del model. I costa una barbaritat acceptar la realitat perquè engresca infinitament més l’esperança de donar oportunitats als cadells de la Masia. Ens encantaria que l’entrenador, emparat pel doblet, mostrés fermesa en l’exigència de reclamar que escombrin la pila de material sobrant que ens han engiponat en una col·lecció d’operacions inintel·ligibles. Però res de res. En lloc de traspassar-ne uns quants per fer lloc als nostres, ells, tossuts, continuen tancant fitxatges costosos d’entendre i empassar.

Aquesta estiuenca carta de desitjos als Reis ja neix morta. Després d’expressar convicció en la continuïtat cruyffista, Valverde s’ha embrancat a defensar la retòrica del múscul, caràcter, personalitat i aquestes justificacions absurdes sobre les suposades necessitats del futbol modern. La modernitat era el Barça d’abans, en tot cas. Fracassat això de brandar l’estèril talonari, era moment de restituir la Masia en màxims. Per sostenibilitat econòmica i per absolut convenciment, però no succeirà. Un gir de guió inviable. Ara mateix, Valverde compta amb l’habitual desena d’imprescindibles i quatre novetats. Fins a arribar als vint que desitja, quedava marge per als joves ambiciosos i qualificats que volguessin pressionar les vaques sagrades, massa temps segures de la seva inalterable titularitat. I al fons de la banqueta, els impossibles de col·locar, reduïts a la mínima expressió. Si Valverde desitjava anar fort i decidit, no hauríem remugat per l’expressió d’un criteri coherent, d’una aposta valenta. Cap altra que el desig de tornar a les essències. Poca cosa s’ha aconseguit tirant de veta i milions. Entelèquia arriscada? Segurament, molt menys que mantenir la pífia d’apostar per terceres opcions que costen de capir. Però això és el que hi ha i no volen alternativa.