Amb un altre curs irrompent ja en l’horitzó, res fa intuir que el conflicte entre la FIBA i l’Eurolliga estigui a punt d’arribar al final. Continuen la guerra freda i els dards enverinats que van i venen a un i altre bàndol, però ningú cedeix ni un mil·límetre, atrinxerats en la seguretat (cadascú) de ser posseïdors de la veritat absoluta. I el qui dia passa any empeny es converteix en la realitat del bàsquet europeu. Tothom ven futur, però el més trist és que ningú no té la certesa del que passarà demà o demà passat. Així estem.

La temporada passada va ser la primera amb les finestres FIBA amb partits oficials de seleccions enmig del calendari de clubs. Ha quedat més que demostrat l’escàs interès general (i mediàtic) d’aquests partits, orfes de grans figures, però tot això es veia a venir. El plus del nou calendari imposat era que aquest estiu quedava net d’un gran campionat i els jugadors podien descansar. Al setembre, hi ha una finestra de seleccions, però perdre els internacionals una setmana en la pretemporada no feia mal a ningú. El problema és que algunes federacions –la francesa, per exemple– pretenen que els convocats estiguin vint dies concentrats, jugant amistosos pel mig. Això és mitja pretemporada i alguns clubs han alçat la veu. I no només els d’Eurolliga. Un passatge, un més, en un conflicte que, si no s’hi troba solució, aguditzarà la tensió el 2019/20, quan l’Eurolliga afegeixi quatre jornades i dos equips. I un dia, encabir-ho tot serà impossible.