Vidal, per fer feliç Valverde
La primera temporada d’Ernesto Valverde a la banqueta del Barça es va tancar amb un fantàstic doblet de lliga i copa, un èxit rotund només tacat pel fracàs en la Champions i la desil·lusió de no haver pogut completar tot el campionat sense perdre perquè es va perdre la imbatibilitat al camp del Llevant en una tarda que hauria pogut acabar en ridícul si l’equip no s’hagués posat les piles en el tram final del partit. La gairebé immaculada lliga de l’equip i l’exhibició al Wanda Metropolitano en la final contra el Sevilla no van poder amagar que una temporada més es va fracassar a Europa. Tant se val que l’orelluda l’aixequés el Real Madrid, perquè el que de debò hauria de preocupar el Barça és per què en els últims anys no ha estat capaç de superar els vuitens de final i lluny del Camp Nou ha caigut amb estrèpit en partits d’eliminatòries.
La derrota a Roma va enutjar, i molt, les altes instàncies del club, fins al punt que alguns van expressar els seus dubtes amb Valverde, que en aquell partit, com l’equip, es va veure superat i no va saber trobar cap tecla per fer reaccionar l’equip sobre el camp. El grup, però, es va sobreposar aviat d’aquella derrota per acabar bé la temporada, aconseguint dos títols més per ampliar les vitrines del museu del club.
Valverde, però, va marxar de vacances sabent que des d’algun sector del poder se’l va censurar i que el mànager general, Pep Segura, va decidir prescindir del seu gran valedor, Robert Fernández, per incorporar Éric Abidal i Ramon Planes a la secretaria tècnica. Tenia la paraula, això sí, que de cara a aquesta temporada tindria el fitxatge de Griezmann, que finalment no ha vingut, i que, com el club, es va assabentar de la seva negativa a fitxar en aquell documental esperpèntic. I per acabar-ho d’adobar també va saber pels mitjans que Paulinho, amb qui comptava i de qui estava molt satisfet, se’n tornava al Guangzhou Evergrande en una operació que està farcida d’interrogants. En la seva primera roda de premsa als Estats Units ja va insinuar un malestar amb aquesta planificació, deslligant-se per complet de l’arribada del brasiler Malcom, lamentant l’adeu de Paulinho i reclamant l’arribada d’un altre migcampista al més aviat possible. No és Valverde un tècnic a qui li agradi alçar excessivament la veu, però sí que té caràcter, i pel seu to i les seves paraules s’intuïa que no estava del tot content amb com s’estaven fent les coses.
El missatge va ser captat pels dirigents del club, que han volgut satisfer el seu entrenador amb el ràpid fitxatge d’Arturo Vidal, un futbolista amb moltes incògnites per la seva edat i el seu estat físic –ha tingut problemes al genoll– però que encaixa perfectament amb el que reclamava Valverde després de perdre el brasiler. El xilè, qualificat de “guerrer” pel mateix Valverde, és un futbolista amb caràcter, agressiu, especialista en l’anada i tornada, bon finalitzador i que pot imprimir el seu esperit competitiu en els partits més delicats en la màxima competició europea. Si que és cert que el seu estil s’allunya per complet de l’estil Barça i de l’ADN del qual tant es presumeix, però sobre aquest debat el tècnic està disposat a acceptar que se’n parli malgrat que ell, sempre pragmàtic, no amaga que en el seu llibret hi ha d’haver espai tant per a futbolistes com Arthur, que està sorprenent molt positivament, com per a d’altres com Arturo Vidal, completament als antípodes.