CR-7 i la teologia castellana
Cada dia venero més el Madrid per la seva condescendència emocional davant de qualsevol circumstància que llegida en clau culer seria una tragèdia grega. Fot el camp Cristiano i admeten un problema anecdòtic amb el gol, però alhora el tracten com si fos un foragitat que el reverenciaven per tenir-lo lligat als interessos de l’entitat. Aquesta posició de suficiència respecte a l’entorn parteix d’un axioma teologal practicat de bell antuvi per la política castellana, “Tu existeixes en la mesura que jo et faig existir”, que aplicat al pensament polític de Casado seria “El màster existeix en la mesura que jo el faig existir”, i que si l’adaptem a la relació entre el Madrid i el que fa uns mesos era el millor jugador de la història seria “Tu existeixes en la mesura que el Madrid et fa existir”, per tant, seguint aquesta lògica, quan abandones la casa del pare la teva ànima només pot aspirar a deambular pels llimbs futbolístics perquè el Madrid és l’alfa i l’omega. Aquest paradigma utilitzat per Llarena com a base del seu deliri per destrossar els líders del procés i que prové d’una mentalitat colonial anacrònica, és positiva quan s’aplica al terreny de l’esport, on el triomf prové més de la fantasia sobre la pròpia grandesa que no pas de la seva veritat. Per això m’entusiasma aquest Madrid on “Cristiano era el mejor porque lo decíamos nosotros” i al final acaben guanyant la Champions gràcies a aquesta autoestima que tothom els reconeix perquè ells la fan servir com a senya identitària.