La setmana passada va acabar la primera gran gira mixta del FC Barcelona pels Estats Units. Per al club ha estat la vuitena vegada que fan la pretemporada en aquest país, des de la primera gira, el 1937. Ara, però, ho han fet amb l’equip femení a l’expedició, compartint photocall amb els de Valverde, en el que hauria de ser un pas important per anar implementant la visió de gènere en la gestió de l’esport professional –malgrat la polèmica inicial pel viatge en classe turista de l’equip femení, lamentable–. El Barça, faci el que faci, marca tendència per la globalitat de la seva marca.

El mercat nord-americà del futbol creix, malgrat que l’estructura privada de les competicions, des de la base formativa, no n’ha possibilitat la total democratització entre les capes més desafavorides d’una societat econòmicament de blancs i negres. Per això, la selecció natural té un cost econòmic difícil d’assolir per segons qui (1.600 dòlars de mitjana per temporada), malgrat la recentment professionalitzada estructura del futbol base de l’MLS, amb la US Soccer Developement Academy, i la davallada d’infants que practiquen el futbol americà (un 10%).

Però, quan el setembre del 2016 el Barça va obrir l’oficina a Nova York ja es va deduir que el club apostava obertament per aquest mercat, com també ho ha fet pel xinès. I malgrat que els resultats no han estat els esperats –a inicis de 2018 el club va acomiadar el director Arno Trabessinger pels mals resultats–, l’organització no abandona la voluntat d’implantar-se en un mercat que viu necessitat d’esport espectacle (és la meca dels estadis business approach), d’icones (homes i dones) i té una massa crítica d’herència hispànica que es converteix en el primer ambaixador del futbol.

Es pot criticar moltes coses a la societat ianqui, però mai que no hagi cregut en l’esport femení. Si més no, una mica més que els europeus. I l’èxit de la National Women’s Soccer League n’és un exemple: ESPN, Fox i Lifetime han comptat amb aquest producte televisiu fins avui, per exemple. De fet, ja fa anys. Qui no recorda la gran Mia Hamm, que va ser declarada la millor jugadora del món per la FIFA els anys 2001 i 2002? En aquell moment, quan encara els grans clubs europeus no havien adoptat el rol de noves multinacionals de l’entreteniment, el mercat ianqui ja donava detalls de les seves especificitats i futures possibilitats.