Leo Messi, Sergio Busquets, Gerard Piqué i Sergi Roberto. El quartet de capitans del Barça fa goig. No soc de les que creuen que els capitans han de ser sempre de la casa, però no negaré que m’omple de joia. Em remunta a l’època gloriosa amb Puyol, Xavi, Valdés i Iniesta, i això només pot ser motiu d’alegria, perquè aquells van ser els anys més gloriosos. Els capitans tornen a ser de casa, però bàsicament perquè són gairebé els únics jugadors de la plantilla formats a la Masia. Això no resta ni mèrit ni il·lusió, però sí que ha de fer pensar. La Masia ha estat durant molts i molts anys el pal de paller del primer equip, i l’actual columna vertebral també ho és, però el gruix de la plantilla ve o ha vingut de fora, i fa temps que no es consoliden joves del filial. Riqui Puig ha estat la sensació d’aquesta pretemporada, Juan Miranda s’ha guanyat el lloc com a suplent de Jordi Alba, Carles Aleñá ja té fitxa del primer equip... Tot això està molt bé. Ara només falta que Valverde els doni oportunitats, que els responsables esportius del club hi confiïn al màxim i que l’afició no se’ls mengi a la primera errada que cometin, que la cometran. A ells i a tota la resta, perquè la gent que coneix el planter molt millor que jo avisa que de talent n’hi ha. I si n’hi ha, l’hem de poder veure en el primer equip, perquè si els capitans són el reflex i la representació de l’equip, què millor que tenir una plantilla de casa representada per quatre capitans de casa? Aquest ha de ser, un altre cop, l’objectiu del Barça.