Quan Espanya va descobrir la F-1
Fernando Alonso no disputarà la F-1 l’any vinent, després de 17 temporades. El bicampió asturià passarà a la història per haver descobert la F-1 per al gran públic de l’Estat espanyol, per al qual Paco Godia era blanc i negre, les escaramusses d’Emilio de Villota i Àlex Soler-Roig havien estat anònimes i Pérez-Sala, Gené i De la Rosa no havien acabat de fer forat, tot i el podi d’aquest últim. A més, casualitat o no, eren catalans.
Amb Alonso tot ha estat diferent. Dos títols, victòries, podis i la reivindicació permanent –impossible de sostenir empíricament– que mai cap pilot ha estat tan bo com ell que ha mantingut sempre –guanyés curses o no– aquest entorn mediàtic espanyol amb un menyspreu cap a la resta de fer-s’ho mirar. La projecció d’Alonso ha superat l’àmbit dels mitjans esportius, fins i tot també el dels generalistes, i ha arribat a la premsa rosa. Ell sempre ha entès l’exposició mediàtica de la seva feina, però mai que li fessin fotos quan anava al lavabo. Spain is different.
Sense Alonso i sense recanvi –Carlos Sainz no té ara com ara la mateixa projecció–, tindrà gràcia veure com tracten la F-1 els mitjans per als quals no existia abans del fenomen asturià. De fet, ja ho sabem perquè ens ho han anticipat: quan Alonso ha deixat de guanyar, la F-1 ha quedat relegada en les prioritats darrere de qualsevol campionat de cinquena fila en què un espanyol pugui aixecar la bandera i fer sonar l’himne sense lletra. En podríem dir periodisme (!?) d’estat.
L’altre debat és al voltant de si Alonso se’n va sent un pilot excepcional o si això també forma part del passat. Discussió estèril, d’una banda perquè no ho podem comprovar i de l’altra, perquè digui el que digui l’asturià que ha fet la millor cursa de la seva vida qualsevol dia que acaba sisè, això no s’ho empassa ningú que hagi competit, perquè la motivació, l’espurna i la capacitat d’arriscar no és mai la mateixa si els teus rivals són Hamilton i Vettel, Mercedes i Ferrari, que si et baralles pels punts amb Toro Rosso. És el que tenen –per bé i per mal– els esports en què intervé la tecnologia. Mai ningú va dir que Rosberg fos millor pilot que Hamilton i bé que el va derrotar amb tota la legitimitat i li va prendre un títol amb mecàniques iguals, l’any 2016.