Sense complexos
Una dama, casada i ja granadeta però encara de bon veure, coincideix al balneari de Semmering amb un jove aristòcrata, seductor implacable, que vol seduir-la. Ella, necessitada de viure una última experiència excitant, s’hi posa bé. Finalment, però, el fill malaltís de la dona evita l’adulteri. El títol de la novel·la és Secret candent, de la meravellosa ploma de Stefan Zweig. Fa poc vaig llegir-la i, potser per això, va ser sentir parlar Gerard Piqué i pensar en la dama i el seu pecat frustrat...
Em va decebre el nostre central en les seves primeres declaracions com a tercer capità del Barça: “Seria molt atrevit dir que hem de guanyar la Champions sí o sí. L’objectiu principal ha de ser la lliga. Hem d’anar a totes, però la lliga és la que marca. El Barça mai ha guanyat la Champions sense guanyar la lliga, així que pensem en guanyar la lliga” (11/08). A mi, aquesta por tan poc dissimulada (que no és nova i que no s’ha inventat Piqué) cada vegada que parlem de la Champions em molesta enormement. És obvi, d’altra banda, que hem de centrar igualment tots els esforços a guanyar la lliga, que avui comença. Un gran objectiu no exclou l’altre, ans al contrari: portar bé la lliga ens acreditarà i reforçarà l’autoconfiança per afrontar la Champions. Ergo, desitjar la copa d’Europa per damunt de tot no és posar banyes a la lliga com la senyora de la novel·la va estar a punt de posar-ne (i satisfeta que s’hauria quedat) al seu marit avorrit.
Es dona la circumstància que, paral·lelament a les declaracions de Piqué, un altre central, Diego Godín, de l’Atlético, un club amb una plantilla sensiblement menys cara que la nostra, declarava: “El nostre gran desig és la Champions; som molt optimistes” (13/08). En la mateixa línia s’expressava des de Manchester un vell conegut nostre, Alexis Sánchez, davanter d’un equip que fa dos anys que amb Mourinho a la banqueta no juga a res: “He vingut al United per guanyar la Champions” (14/08). A Torí, tothom té molt clar que els més de 100 milions que la Juve ha invertit a fitxar Cristiano (33 anys) són per guanyar la Champions...
És a dir, proclamar que la Champions és l’objectiu prioritari és el que els aficionats dels clubs potents i ambiciosos volem sentir dels nostres primers espases. Perquè si ells són els primers que s’arronsen, que rebaixen les expectatives, malament anem. De fet, amb Messi liderant l’equip, és imperdonable que no tinguem tres Champions més al museu, com a mínim. Així de clar. A propòsit i afortunadament, en el seu primer discurs a l’afició com a primer capità del Barça, abans del Gamper, Leo Messi ens va enviar el missatge que esperàvem: “Avui nosaltres prometem que farem tots els possibles perquè aquesta copa tan maca i tan desitjada per tots [la Champions] torni al Camp Nou.” Gràcies, Leo. Sense complexos.
L’amo i Lopetegui...
La setmana ens ha deixat la bonica imatge de veure com l’espartà Atlético del Cholo humiliava la penya dels germans Padrós. El projecte del nou Madrid de Lopetegui, que alguns –allà i, també, aquí– vaticinen que serà la repera, una aposta pels creatius en detriment dels musculosos i bla, bla, bla, de moment fa aigües. I veure la cara del senyor Pérez al final del partit va ser reconfortant. Lopetegui té sort que a Espanya guanyarà els partits per inèrcia, ja que la majoria dels rivals no tenen ni mitja bufetada. Però ell sap que no era l’escollit de l’amo per ocupar el càrrec, sinó la quarta o la cinquena alternativa. Aguantarà la pressió?