En quinze dies hem passat pràcticament de les vacances futbolístiques al començament de la lliga. No em sé avenir encara del fet que la competició comenci a l’agost, que era un mes d’amistosos i de torneigs d’estiu. El cas és que el futbol professional competitiu cada cop té menys descans perquè s’han de fer molts de partits per ser emesos (evidentment en canals de pagament d’arreu del món) per televisió, la font principal de finançament dels clubs. Pel que fa a l’Estat espanyol, els ingressos televisius es distribueixen d’una manera que ha afavorit encara més el desequilibri entre els grans clubs (Barça, Real Madrid, potser també l’Atlético) i la resta. És així que ningú no pensa que la lliga pugui guanyar-la cap equip que no sigui un d’aquests tres. Reconec que una voldria que sempre la guanyés el Barça, però aquesta jerarquització, a més de procurar un cert avorriment, és una manifestació d’una mecànica capitalista que instaura grups de poder absolutistes i depredadors. Que sigui una fervent seguidora d’un club poderós és una de tantes contradiccions que he d’assumir. No era un escriptor comunista qui deia que és possible canviar de tot menys d’equip de futbol?

En fi, tornant al tema de la reducció de les vacances de les competicions futbolístiques, a mitjan agost ja s’han disputat la supercopa espanyola, en la qual el Barça va guanyar el Sevilla en un partit celebrat a Tànger amb l’argument d’una “internacionalització” del futbol espanyol que suposa una manera de satisfer una mostra del públic captat a través de les emissions televisives, i la supercopa d’Europa (o, de fet, de la UEFA, gestora del negoci dels torneigs continentals) entre el Real Madrid i l’Atlético de Madrid en un partit trepidant i vibrant jugat a Tallinn (Estònia). No cal dir que l’expectació per un partit i per l’altre va ser molt diferent. El Barça obté lligues i copes, però els equips madrilenys, sobretot el Real Madrid, li guanyen la partida a escala internacional. Dic sobretot el Real Madrid perquè, per molt que l’Atlético el vencés d’aquella manera que sol fer el primer, remuntant el partit amb una puntilla en la pròrroga, no ha pogut guanyar-lo en la Champions. Una supercopa (i potser fins i tot una lliga) és un premi de consolació.