L’esquí extrem és una disciplina que no té res a veure amb el descens que Luis Bárcenas –sí, el xoriço del PP– assegurava haver fet des del cim de l’Everest en una expedició esperpèntica el 1987. L’exdiputat socialista al Parlament basc Bixen Itxaso, un dels soferts companys de Bárcenas en aquella expedició a la muntanya més alta del món, em va explicar la veritat sobre els fets, que difereixen substancialment del que l’extresorer més famós de la política espanyola va dir als mitjans: “Volia baixar esquiant des del coll nord [no des del cim], però la veritat és que el vam veure baixar a peu, amb els esquís a l’esquena, i amb molts problemes. Va quedar encegat [malaltia temporal molt comuna a l’alta muntanya] i no veia per on passava. El vam anar a buscar i va necessitar atenció mèdica.” Pobre Luis. Ni cim ni descens extrem en esquís. Només se li pot reconèixer, això sí, una extraordinària habilitat per moure’s pels cenacles on podia aconseguir el finançament per a l’expedició. “Era gent molt desperta, que feia les coses àgils. Aconseguir recursos per a una expedició no és fàcil per a ningú, però ells dos [es refereix també a Luis Fraga, nebodíssim del ministre franquista] ho van aconseguir d’una manera molt eficaç”, em va admetre Itxaso.

He fet una marrada de mala manera per acabar parlant, finalment, d’un descens en esquís que sí que pot ser considerat extrem. Qualsevol semblança amb el de Bárcenas, ja us aviso, és pura fantasia. El va realitzar el 22 de juliol l’alpinista i esquiador polonès Andrzej Bargiel al K2. Una activitat històrica perquè es tracta del vuitmil més tècnic per la seva ruta normal i de la segona muntanya més alta del món. Abans que Bargiel molts altres l’havien anhelat, com ara l’italià Hans Kammerlander, que el 2001 va interrompre el descens 400 metres després de començar-lo per la caiguda mortal d’un altre alpinista ocorreguda prop d’on es trobava. El 2009 el nord-americà David Watson va aconseguir baixar des dels 8.351 m –el cim en fa 8.611– fins al camp base. Un any després el suec Fredrik Ericsson va morir quan intentava fer cim amb l’objectiu de baixar-lo esquiant.

L’esquiador polonès ja es va plantejar aquest repte l’any passat, però les altes temperatures van deixar la muntanya en unes condicions massa perilloses per dur-lo a terme. Aquest any va decidir tornar al K2, conscient de les dificultats que suposa un descens com aquest: “L’eficiència del cos és crucial, perquè a 8.611 m hi ha tan poc oxigen que les activitats normals requereixen molt d’esforç i esquiar, encara més.” Carregat amb vint quilos de material a l’esquena, Bargiel va sortir del camp base el dijous 19 de juliol. El dia 22 va fer l’atac definitiu al cim des del camp 4, que va durar unes vuit hores. Davant seu quedaven els 3.600 m de desnivell fins al camp base per fer amb els esquís als peus. El polonès va haver d’aturar-se al camp 4 a causa de la mala visibilitat, però va poder reprendre el descens quan es va aclarir. Finalment a les vuit del vespre arribava al camp base (5.000 m) i completava aquest desafiament extraordinari .