Crac o problema
Segons els entesos, la suma dels tres moviments de què es compon el Concert per a piano núm. 5 de Beethoven, l’últim que el músic va compondre per a aquest instrument, configura una obra mestra absoluta. L’altre dia, mentre l’escoltava i m’oblidava de tots els problemes, vaig associar la idea dels tres moviments a la dels tres cracs i l’obra mestra: Messi fent de Messi, Neymar destrossant cintures i Suárez perforant xarxes van configurar la millor davantera mai vista en un camp de futbol. La suma de tres perfils superiors complementaris i amb voluntat d’entendre’s. Inspirat, el trident era indefensable per als rivals.
Quan l’estiu del 2014 vam fitxar Luis Suárez, un corrent d’opinió majoritari entre els analistes locals va criticar la contractació tot argumentant que el Barça “no juga amb un 9 pur, sinó amb un fals davanter centre”. Jo em vaig alinear furibundament a favor de l’arribada de Luisito i vaig escriure que, per tornar a guanyar la Champions, era imprescindible comptar amb els gols del crac del Liverpool.
El problema: que el Suárez d’avui ja no és aquell, però els seus gols continuen sent imprescindibles per recuperar el tron europeu. Tal com jo ho veig, amb Messi fent-ho tot, amb l’equip acompanyant-lo (i, sobretot, sabent a què juga, que no ho sembla pas: tema per a un altre article) i amb una plantilla que permet a Valverde fer les rotacions imprescindibles i sense excuses per mantenir els jugadors frescos, endollats i amb ritme competitiu, som el principal candidat a guanyar la lliga espanyola; entre altres coses perquè el Madrid de Lopetegui no espanta ni els coloms...
Però la Champions és una altra dimensió. A Europa decideixen els cracs. I avui, l’únic que tenim (de veritat) és Messi. Així, al davant, a la trinxera del desequilibri, comptem amb un jove diamant en brut com Dembélé (que progressa adequadament), amb un consagrat com Coutinho (però que no és Neymar) i amb un bon suplent com Malcom. I, evidentment, ens falta aquell 9 demolidor i, sobretot, fiable que era Luis Suárez.
Que ja es posarà en forma? Això mateix dèiem l’any passat i Luisito ja en fa dos que, a la Champions, no marca cap gol a ningú. A més a més, Suárez no té terme mitjà. En plenes facultats (quan fa bé els primers controls, fixa els centrals, s’hi baralla i els arrossega per obrir bretxes de penetració, marca gols decisius...) jo no el canvio per cap altre 9 del món. Així de clar. Però en el seu estat de forma actual, que empalma amb la irregularitat (amb molts més baixos que alts) mostrada la temporada passada, empitjora la majoria de jugades en les quals intervé. Així de clar, també.
Dosificar-se
I no és un problema, el del nostre 9, que s’arregli marcant avui dos gols a Valladolid, sinó de continuïtat en el rendiment i d’estar en les millors condicions per marcar les diferències en els grans compromisos. En aquest sentit, no crec que Suárez estigui en declivi crònic, però és obvi que amb 31 anys ha d’aprendre a regular els esforços.
Em resulta paradoxal que un jugador com ell, que basa el seu joc en la brega constant i en la potència, i que acumula tant de desgast, no es dosifiqui a consciència durant la temporada. Suárez ho vol jugar tot. A propòsit, al setembre se’n va als EUA per jugar amb l’Uruguai? Fantàstic!
Amb el 9, tenim un problema. Però té solució. Depèn dels tècnics i, sobretot, d’ell mateix. Que el cuidin i que es deixi cuidar. Tinguem-ho clar: sense els gols del 9 no es pot guanyar la Champions. I el nostre 9 és Suárez.
