Frontera mental
Catalunya és una, així de clar ho van dir, cridar i proclamar en una victòria històrica, de més d’un segle de durada, els Dragons de Perpinyà a Wembley. Sigui al nord, sud, est o oest.
Un fet que va divulgar a nivell interestatal intel·ligentment la gent del Rosselló. No és solament esport –que ho és principalment–, és la mostra evident que en el món global i globalitzat les relacions, la germandat, la pertinença a una mateixa cultura –amb tots els avatars tristos o feliços viscuts– salten barreres administratives artificials imposant-se la voluntat i els sentiments lliures de la població.
En el procés català, sense fer política des d’un estat a un altre, això és de França a Espanya, el nord de Catalunya ha mostrat ser del mateix tronc de la catalanitat. Solidaritat i afecte, estima i demanda de llibertat pels presos i exiliats polítics dels catalans del sud. Un posicionament transversal que denuncia la falsedat de les acusacions espanyoles contra els polítics democràticament elegits que van prendre la responsabilitat del referèndum de l’1-O.
Victòria dels Dragons, des de la lluita i sense defalliment, malgrat els obstacles a la interpretació d’Els segadors com a himne propi, i sense cap fals pudor d’enorgullir-se de ser un equip català. La història té el seu temps, fet que els humans sovint oblidem; la història, la geografia, les comunicacions, l’economia, el món ampli i, fet cabdal, la cultura, ens duen a trobar les mans que a banda i banda del Pirineu formen part del mateix braç i cos. El d’una Catalunya unida en el quefer diari, un fet tan natural com els boscos, la neu, les muntanyes o el mar.