Més enllà d’Alonso

No recordo quina va ser la pri­mera cursa de fórmula 1 que vaig veure, però devia tenir menys de deu anys. Devíem estar el meu pare, la meva ger­mana gran i jo asse­guts a taula, dinant, men­tre els mono­pla­ces dona­ven vol­tes en algun cir­cuit, s’avançaven una vegada i una altra i can­vi­a­ven pneumàtics i posa­ven ben­zina en les atu­ra­des a boxs. Ja us dic que no recordo qui cor­ria, però segur que no cor­ria Fer­nando Alonso. Aque­lla pri­mera cursa que vaig veure i la passió del meu pare per aquest esport em van con­ver­tir en una fidel segui­dora de la F1, una d’aque­lles a les quals la gent els deia: “Sí?, de veri­tat t’agrada?”, amb cara d’incre­du­li­tat. I sí, de veri­tat m’agra­dava. M’agra­dava quan cor­rien els ger­mans Schu­mac­her, Mika Hakki­nen, Heinz-Harald Frent­zen i Jac­ques Ville­neuve, entre molts d’altres. Un dia va aparèixer un jove­net d’Ovi­edo i, de cop i volta, tota aque­lla gent que sem­pre em pre­gun­tava amb cara d’incre­du­li­tat si m’agra­dava la F1, va començar a asseure’s davant del tele­vi­sor a l’hora de dinar per veure el Nano. L’arri­bada –i, no ens enga­nyem, els dos títols mun­di­als– d’Alonso al circ de la F1 va supo­sar un boom de la com­pe­tició a l’Estat espa­nyol, les audiències de tele­visió es van dis­pa­rar i tot­hom, de sobte, es va con­ver­tir en expert de F1. I ara que marxa, sem­bla que s’acabi tot. Però no. L’adeu de l’asturià és un cop fort per a la F1, perquè marxa un dels millors pilots de la gra­e­lla, però la F1 ha exis­tit abans d’ell i seguirà exis­tint després.