La pecaminosa mania d’innovar
Segregar els esports entre els de mentalitat oberta i els conservadors és un simplisme que no s’aguanta per enlloc. Però (sempre hi ha un però) sí que n’hi ha que encaixen més bé evolucions i revolucions.
El tennis ha donat en poques setmanes algunes mostres de dogmatisme. Al juliol Kevin Anderson va necessitar un 26-24 en el cinquè set contra John Isner per accedir a la final de Wimbledon. Inaguantable per als jugadors i un pèssim espectacle per al públic, que paga per tennis de qualitat i no per un combat que guanya qui s’aguanta dret més estona. Tot per la negativa injustificable a introduir el tie break en els cinquens sets d’alguns Grand Slams.
Fa pocs dies, una empresa de Gerard Piqué reformulava la copa Davis –qualificar-la de vintage és fer molt curt– per convertir-la en un autèntic i vibrant campionat del món i suprimir eliminatòries de permanència que no interessen a ningú i l’endemà sorgien els guardians de les essències –fins i tot Roger Federer, en un moment poc lúcid– pretextant que el rei és mort i que tot temps passat va ser millor.
Wimbledon és el paradís dels retrògrads però l’última barbaritat ve de Roland Garros, que vol uniformitat en la vestimenta a propòsit de la granota negra d’una sola peça que va vestir Serena Williams. Ells, amb polo MatsWilander. Elles, amb faldilleta Chris Evert. Tot blanc, per descomptat. És tan ridícul com la polèmica roba (poca) de les hostesses del Godó fa dos anys. Dintre d’uns marges amplis i raonables, que vagin com vulguin i que es passin quan fa fred. Serena no es va posar aquella granota per protegir-se de les conseqüències d’una maternitat no tan recent (feia set mesos). Ho va fer perquè el seu patrocinador de roba li va pagar una morterada. Les cintes al cap de Nadal o les canelleres de Federer no eren només contra la suor, ni els pantalons que havia portat el mallorquí per sota del genoll servien per no pelar-se’ls en les pistes de terra batuda. Tot és negoci, i buscar-hi altres raons és pura hipocresia, tan modernet i insubstancial com quan bancs i altres empreses obliguen els treballadors (homes, és clar) a disfressar-se amb corbata de dilluns a dijous i implanten la barra lliure (casual friday) els divendres, com si el client d’aquest dia fos de menys categoria.