De patates
Si més no des que el 1729 mossèn Jonathan Swift va publicar Una proposició modesta per impedir que els nens de persones pobres siguin una càrrega per als seus pares o per al seu país, les patates han estat l’ase dels cops de la misèria humana. Si l’autor d’Els viatges de Gulliver en aquell text plantejava l’oportunitat de fer un bon estofat amb els nens pobres que sobraven, la decisió dels administradors val·lisoletans de l’estadi municipal José Zorrilla de canviar la catifa de gespa tan sols quatre dies abans de la visita del Barça, si no és sarcasme, és niciesa. Convertir el terreny de joc en una superfície comparable a un camp de patates posa els tals gestors de la cosa pública al nivell de la prevaricació per incompetència voluntària, perquè no respon a cap factor imprevisible o imponderable, que els pans d’herba s’alcin, si no arrelen. Apel·lar al desconeixement retrata una manera de fer digna de sainet, o de l’esperpent castís que senyoreja tant en aquelles províncies. Invocar com a atenuant la igualtat per als dos equips del perill de lesionar-se és una justificació tan miserable que posa la imprudència temerària de la seva gestió a l’alçada del cinisme criminal. Justificar les dates de la plantació amb la programació prevista és d’un menyspreu tan alt per al públic en general que no hi ha arrogància que els arribi a les espatlles.
I quan el prestigi del president de la Lliga de Futbol Professional, el senyor Tebas, diu que els obre un expedient, fa més cara d’un col·lega rialler que d’un cuiner que els el faci menjar amb patates.