Els gestors ja s’han penjat la medalla per vendre excedent inútil a bon preu. Per fi. El que hauria de ser obligació i norma, presentat com un èxit majúscul. Per això es queda Munir, cedit dos anys consecutius per demostrar a l’exili la seva vàlua mentre gastaven 30 milions en un Alcácer de qui, com André Gomes, encara ens preguntem avui quin favor devien al València, o als seus agents i comissionistes, per haver permès l’entaforament d’aquests hipotètics reforços a preu d’or. Això ja no compta, s’ha d’oblidar ràpid i proclamar-nos eufòrics per la reducció de plantilla inservible, tal com reclamava no ja Valverde sinó un mínim seny. En el festival d’entrades i sortides, portes giratòries amb certa lògica per una vegada a la vida, resulta que s’ha quedat mig traspaperat un senyor de la casa anomenat Sergi Samper, a qui han tingut el detall de donar un dorsal i tot. Un diamant de formidable projecció atrapat darrerament en un purgatori de cessions indefectiblement rematades pel cessament de l’entrenador que confiava en ell o en lesions de gravetat que no l’han deixat lluir com, per exemple, ha aconseguit el mateix Munir. De condicions i talent en va prou servit.

A Samper li sobra classe i categoria i, com diria en Pep, no li cal ni ser estrafolari, ni projectar cap imatge d’eixelebrat pendent del mirall i les xarxes socials. És un noi que ha mamat la casa i el seu llibre d’instruccions lentament, curs a curs. Entenimentat, articulat i entregat a la causa. A sobre, podria donar oxigen a Sergio Busquets i Rakitic, ja consagrat com a primer relleu i millor solució en cas de descans de l’insubstituïble boia, constant referència posicional de tot el col·lectiu. Sentim flaca per Samper, no cal dissimular-ho, i res no ens plauria més que veure’l lluitar a mitjà termini per la titularitat de la plaça amb Oriol Busquets, una altra promesa avui en recuperació de qui guardem també les millors referències. Desitgem que acabi aviat la malastrugança d’aquest noi, un dels nostres sense discussió, i aviat puguem confirmar que recupera forma i expectatives d’èxit a còpia de minuts. Dit això, arribem a l’entrellat de la seva situació, resumit en un concepte imprescindible: confiança.

Les claus del magatzem que guarda la confiança necessària per convertir els nostres projectes en realitats rau en les mans d’una sola persona, Ernesto Valverde. Insistim en la necessitat d’aposta pels joves de la casa com a única sortida si el club vol mantenir identitat i controlar un xic la disparada massa salarial. Confiança en l’aposta i que ultrapassi l’estèril brindis de pretemporada, quan era fàcil i de calaix alinear Riqui Puig i Miranda expressant grans propòsits d’esmena amb un missatge que ara cal ratificar en fets. Tant se val remar contra corrent, quedar-nos en minoria o clamar davant la gernació que prefereix gastar-se morterades en melons sense obrir o apostes mediàtiques. Recolzeu Sergi Samper. O simplement, atorgueu-li igualtat de tracte, oportunitats i valoració. Ell respondrà. I parlant de confiances, cal expressar un recel generat per la minsa autoestima culer: al grup de Champions són els rivals els que poden queixar-se de mala sort. Mentre tingui Messi i funcioni la banqueta, el Barça encara és el poderós Barça, l’adversari a témer. Semblaria que ho veuen arreu, tret d’aquí.