El bàsquet manté l’essència de l’esport que a finals del segle XIX va néixer per obra de James Nais­mith, però el joc ine­vi­ta­ble­ment ha can­viat i ho seguirà fent per l’evo­lució natu­ral dels seus pro­ta­go­nis­tes, prin­ci­pal­ment. El juga­dor actual té molta més capa­ci­tat física i velo­ci­tat que el de fa una dècada i això, afe­git a una major riquesa tàctica –en espe­cial, en defensa–, li per­met opti­mit­zar la gestió de l’espai fins al punt de limi­tar els atacs perquè, sen­zi­lla­ment, ja no hi ha marge. La pista té les mides que té.

Ja fa anys que han apa­re­gut veus que dema­nen una ampli­ació de la pista per recu­pe­rar un joc més dinàmic i con­tra­res­tar la sen­sació de l’efecte gàbia, però tot cau en l’oblit, com si fos un tema tabú. Des d’ahir i coin­ci­dint amb un tor­neig del cir­cuit Movis­tar –el de Gua­da­la­jara–, l’ACB ha acti­vat un test pio­ner i revo­lu­ci­o­nari com és ampliar la pista un metre, cin­quanta centímetres a cada late­ral. Així la distància entre la línia de tres punts i la de banda és d’1,4 metres i no 0,9, com passa ara en totes les com­pe­ti­ci­ons FIBA. Poques con­clu­si­ons es podran extreure, si bé estic segur que un canvi tan minso pot obrir noves expec­ta­ti­ves: es per­drien menys pilo­tes absur­des pel fet de tre­pit­jar la línia de banda –sobre­tot quan es fa el pri­mer pas en situ­a­ci­ons d’1x1– i es podria treure més suc a les can­to­na­des. Si ens des­em­pa­lle­guem del roman­ti­cisme i accep­tem que la pista ja ha que­dat petita, faríem el pri­mer pas per cons­truir el bàsquet del futur.