El bàsquet manté l’essència de l’esport que a finals del segle XIX va néixer per obra de James Naismith, però el joc inevitablement ha canviat i ho seguirà fent per l’evolució natural dels seus protagonistes, principalment. El jugador actual té molta més capacitat física i velocitat que el de fa una dècada i això, afegit a una major riquesa tàctica –en especial, en defensa–, li permet optimitzar la gestió de l’espai fins al punt de limitar els atacs perquè, senzillament, ja no hi ha marge. La pista té les mides que té.

Ja fa anys que han aparegut veus que demanen una ampliació de la pista per recuperar un joc més dinàmic i contrarestar la sensació de l’efecte gàbia, però tot cau en l’oblit, com si fos un tema tabú. Des d’ahir i coincidint amb un torneig del circuit Movistar –el de Guadalajara–, l’ACB ha activat un test pioner i revolucionari com és ampliar la pista un metre, cinquanta centímetres a cada lateral. Així la distància entre la línia de tres punts i la de banda és d’1,4 metres i no 0,9, com passa ara en totes les competicions FIBA. Poques conclusions es podran extreure, si bé estic segur que un canvi tan minso pot obrir noves expectatives: es perdrien menys pilotes absurdes pel fet de trepitjar la línia de banda –sobretot quan es fa el primer pas en situacions d’1x1– i es podria treure més suc a les cantonades. Si ens desempalleguem del romanticisme i acceptem que la pista ja ha quedat petita, faríem el primer pas per construir el bàsquet del futur.