Guanyar sempre i no fer-ne hàbit
Quan anys enrere Toni Bou va començar a encadenar títols sense parar, a banda de desanimar la majoria dels seus rivals, es va crear un corrent d’opinió que intentava rebaixar la repercussió de les conquestes amb el pretext que el pilot de Piera era tan superior a la resta que fins a un cert punt no tenia mèrit. Com si Adam Raga o Albert Cabestany –tots dos campions del món– no fossin pilots de la seva altura, com dient que Bou no hauria guanyat tant si hagués estat coetani de Jordi Tarrés, Dougie Lampkin o Marc Colomer.
Pura demagògia. Primer, perquè èpoques, reglaments, tècnica i preparació de fa 30 anys no tenen res a veure amb les d’ara. També, perquè si hi ha un pilot combatiu i blindat al desànim és Adam Raga –quatre anys més gran que Bou i el seu etern rival– i, sobretot, perquè si bé no es pot assegurar que Bou hauria guanyat els mateixos 24 mundials, tampoc hi ha cap element per pensar que no hauria pogut.
En tot cas, 12 anys consecutius d’imbatibilitat a nivell mundial, tant a l’aire lliure com sota sostre, amb la tècnica non stop i aturant la moto, amb lesions, amb pilots emergents més d’una dècada més joves i que han après al seu costat, són un fet incontestable i que només és a l’abast dels superdotats. Podríem arribar a considerar que el trial és gairebé un esport endèmic de Catalunya i sí, el nucli de practicants és molt rellevant en quantitat i qualitat, però també som un referent mundial de waterpolo, d’hoquei sobre patins, d’hoquei herba i d’altres modalitats del motociclisme, i en cap hi ha hagut un fenomen tan durador com el de Bou.
Guanyar requereix ajuntar en el temps preparació, talent i mecànica de primer nivell. Quan hi és, el talent no es perd, tot i que es treballa i es poleix. Amb pressupost, la part mecànica es pot mantenir sota control, però no sempre. Ho va comprovar bé Marc Márquez l’any 2015 i també Jorge Lorenzo des que va arribar a Ducati. Però el que fa diferent Bou entre els esportistes de primer nivell és que, després de guanyar una, dues, tres, quatre i fins a dotze vegades seguides, no s’ha avorrit, no s’ha acomodat i conserva la disciplina i la motivació. Guanyar no pot ser mai fàcil. Ser el millor del món 12 anys seguits deixa sense paraules.