Si jo fos Teresa Basi­lio esta­ria molt enfa­dada. Que el teu nom quedi vin­cu­lat a un dels més grans ridículs de la història moderna del Barça no ha de fer cap gràcia. Per anar per feina, abans-d’ahir el Bar­ce­lona va eme­tre un comu­ni­cat en què anun­ci­ava que la junta direc­tiva incor­po­rava tres nous direc­tius: Marta Plana, Jordi Argemí i la citada Teresa Basi­lio. Eren les 20:49 hores i en el mateix escrit els mit­jans de comu­ni­cació des­cobríem els seus currículums i les seves foto­gra­fies. Ahir al matí, segon capítol: a les 10:43 hores, o sigui 13 hores i 54 minuts més tard, un altre comu­ni­cat del club infor­mava que Basi­lio no podia ser direc­tiva perquè no com­plia un dels requi­sits neces­sa­ris per ser-ho segons els esta­tuts del Barça: tenir cinc anys d’anti­gui­tat com a sòcia de l’enti­tat. Increïble però cert.

Què ha pas­sat aquí? Com és pos­si­ble que un pre­si­dent, tants exe­cu­tius i asses­sors i, també, tants direc­tius, entre els quals hi ha un secre­tari de junta, Jordi Cal­sa­mi­glia, advo­cat ell, expert en dret espor­tiu i pre­si­dent de la comissió de dis­ci­plina del club, no s’ado­nin del greu error? El pro­ce­di­ment és tan extra­or­dinària­ment sim­ple que no cal ser jurista per enten­dre què cal fer en aques­tes cir­cumstàncies.

El ridícul encara és més gran si s’observa que el mateix Cal­sa­mi­glia va ser mem­bre de la comissió de reforma dels esta­tuts l’any 2013 i que va deci­dir que “per ser ele­gi­ble, el pre­si­dent haurà de tenir una anti­gui­tat de deu anys i els direc­tius, de cinc”. L’ales­ho­res por­ta­veu, Toni Freixa, va infor­mar de tot ple­gat l’11 de juny d’aquell any. Ell, l’actual secre­tari, l’home que havia d’atu­rar l’esper­pent, no ho ha fet. Ell, un dels pares dels actu­als esta­tuts, sor­pre­nent­ment, ho ha permès. I els altres direc­tius, també. Perquè la res­pon­sa­bi­li­tat és seva però la resta de mem­bres de la junta han de conèixer una norma tan ele­men­tal com aquesta. No hi ha excusa per expli­car tanta medi­o­cri­tat.

Aquesta ha estat una con­seqüència més del secre­tisme de Bar­to­meu. El pre­si­dent i el seu cer­cle de direc­tius i exe­cu­tius de con­fiança fan i des­fan sense infor­mar la resta de com­panys perquè, segons ells, cal ser dis­cret en tots els pro­ces­sos. Els dels fit­xat­ges, els dels patro­ci­na­dors... i, també, en el dels nous diri­gents. I com que del que es tracta és que els peri­o­dis­tes no se n’assa­ben­tin (qüestió lògica, d’altra banda), s’amaga la infor­mació perquè ningú sigui indis­cret. O sigui, es des­con­fia dels matei­xos com­panys de viatge fins al punt còmic de viure esce­nes sur­re­a­lis­tes de direc­tius de ple dret pre­gun­tant a peri­o­dis­tes sobre deter­mi­na­des rea­li­tats del club. I, és clar, a con­ti­nu­ació, dis­cus­si­ons i enve­ges inter­nes que poden arri­bar a pro­vo­car erra­des infan­tils com ara la d’aquesta set­mana.

Era fàcil: només es trac­tava de comen­tar el cas amb el direc­tiu de l’àrea jurídica –el mateix Cal­sa­mi­glia–, posar-se en con­tacte amb l’exe­cu­tiu de torn –Pere Jansà– per tan­car la feina i tras­lla­dar les deci­si­ons perquè el res­pon­sa­ble de comu­ni­cació –Toni Ruiz– i el por­ta­veu –Josep Vives– fes­sin públi­ques les deci­si­ons de la junta direc­tiva, però no. No se’n refien, els uns dels altres i, per això, per les ofi­ci­nes de can Barça n’hi ha que juguen a fer d’espia. Això sí, sense gavar­dina. I, de moment també, sense Teresa Basi­lio.