Tres fronts

Amb dies de pers­pec­tiva, l’entre­vista a Messi resul­tava un lli­bre obert del qual el lec­tor atent podia extraure con­clu­si­ons posi­ti­ves per a la causa blau­grana. El geni arti­cula mis­sat­ges madurs, clars, i des­pu­lla aquells que el menys­te­nien intel·lec­tu­al­ment. Satisfà com­pro­var la seva evo­lució, cobrint eta­pes d’apre­nen­tatge vital i cre­ació artística que, en el futur, quan ens enva­eixi la nostàlgia, divi­di­rem com les de Picasso o qual­se­vol altra patum d’impacte simi­lar. Algun dia, dei­xem-ho també per al llarg ter­mini, s’escriurà la seva bio­gra­fia sin­cera i hau­ran d’incloure-hi les cri­sis de fe blau­grana que ha vis­cut, nor­mal­ment pro­pi­ci­a­des per ges­tors incapaços d’enten­dre allò que resul­tava fórmula magis­tral a fi d’extraure el millor d’aquest pou ines­go­ta­ble. Man­te­nir-lo con­tent i no fer-lo empre­nyar gaire, mira que és fàcil. Cons­ci­ent que enlloc viurà com aquí en tots els sen­tits, anun­cia pro­jecte de vida al petit país men­tre, alerta, llisca vet­lla­des crítiques als con­ti­nus vai­vens vis­cuts a la Masia. No ho dirà ober­ta­ment, però si aquesta gent no hagués vol­gut ender­ro­car l’obra dels pre­de­ces­sors per sim­ple inca­pa­ci­tat, par­laríem d’un pano­rama més cohe­rent amb el model. Just el que volen recu­pe­rar quan la tos­suda rea­li­tat els ha con­vençut de tan majúscul error. No cal inven­tar ara la sopa d’all a can Barça quan ja has col·lec­ci­o­nat tot un àlbum d’estre­lles Mic­he­lin. Messi parla i es fa escol­tar, intel·ligent i murri. Si no fos així, no juga­ria com juga. Ah, i això de The Best és una bes­ti­esa de màrque­ting. Que no sigui a la llista suposa un sacri­legi, però la FIFA per­met aquests majúsculs atemp­tats a la raó. De fut­bol no en saben, mal­grat que sem­bli impos­si­ble.

Can­viem amb con­tundència, que queda poc espai. Sin­ce­ra­ment encan­tats que Bar­to­meu con­vidi dones a la seva direc­tiva, però només ha de saber triar-les. Hem lle­git alguna entre­vista a Marta Plana Drópez i causa escàndol bar­re­jat amb ver­go­nya ali­ena. Molt d’Unió, la senyora, d’aquell club de nego­cis que apro­fi­tava la política en bene­fici dels asso­ci­ats, antítesi dels valors que se li pres­su­po­sa­ven. Jus­ti­fi­car com ha jus­ti­fi­cat la marxa de la seva empresa a Madrid la inha­bi­lita com a direc­tiva. I la seva sanció per cinc anys a causa dels tri­pi­jocs pro­ta­go­nit­zats amb la Comissió del Mer­cat de Tele­co­mu­ni­ca­ci­ons espa­nyola, també. Cal gent sense màcula ni sos­pita, no amics de la corda a qui col·loques, orfes de mèrit. Ha estat una errada gravíssima. Mesos d’espera, vols que­dar bé amb la quota feme­nina i et dis­pa­res als peus. Bravo, tot ple­gat, enèsima mos­tra de com esguer­rar-la quan man­quen cri­teri i lide­ratge. I de pro­pina, la xar­lo­tada de la direc­tiva Basi­lio, sense prou anys d’anti­gui­tat com a sòcia. Arri­bem al final: Girona-Barça a Miami. Una ensar­ro­nada abso­luta i con­sen­tida, sense solta ni volta per molta glo­ba­lit­zació que argu­menti el cata­lanòfob Tebas quan jus­ti­fica el negoci. A la terra de l’oncle Tom, amb la càrrega de sim­bo­lo­gia que com­porta el per­so­natge lite­rari, hi ani­ran de pas­seig amb cor­retja i morrió, a fer bon­dat, esbor­rats d’iden­ti­tat i usats per a major gran­desa de les Espa­nyes. És una altra ver­go­nya, com­pro­var que ningú es rebel·li con­tra l’evi­dent propòsit de l’ideòleg d’aquesta humi­li­ació amb aires d’astra­ca­nada. Boi­cot a l’excursió. Que hi enviïn el seu exèrcit blanc, si volen.