Corrupció a Miami
Miami va començar-se a dir maiami quan vam deixar de veure el cinema intel·ligent Con faldas y a lo loco, Ningú no és perfecte en català, que hi passa, per adotzenar-nos amb la sèrie Miami Vice (Corrupción en Miami), on la comèdia sofisticada de gàngsters de Billy Wilder va degenerar en els capítols previsibles de dos policies infiltrats en el tràfic de narcòtics de la indústria televisiva. Assimilacions com aquesta es produeixen quan els recursos propagandístics s’aboquen a escampar a l’engròs una idea simple entre les classes populars –com se’n diu eufemísticament del poder destructor del lumpen: vegi’s les ascensions del president dels EUA o de Ciutadans.
La idea de dur el Barça i el Girona a disputar un partit de la lliga espanyola a la capital de Florida no és tan forassenyada com sembla. Que surti d’algú com el Sr. Tebas i que Miami sigui el lloc de residència dels anticastristes adinerats, que és la filiació de l’alcalde també ultradretà del lloc, fa sospitar que, a banda dels milers de banderetes que s’hi regalaran i dels himnes que s’hi faran sonar amb tot el respecte, persegueix l’objectiu de fixar en l’imaginari de l’audiència nord-americana –i de la seva influència mundial– la imatge que tots dos equips no representen els catalans de províncies sinó l’univers d’Espanya. I que, a Miami, la màfia s’apropiés de la indústria de l’oci ja ens hauria de fer pensar si no és que la ficció no ens avançava amb qui s’ajunta per fer negoci.