Tal com observem el panorama, el plantejament d’aquest article no importarà gens ni mica. Tot i així, cal exposar-lo: Per primer cop en el darrer mig segle, que es diu aviat, el Barça s’ha quedat sense oposició. La dissidència ha plegat, no hi ha ningú que aixequi el dit, digui la seva i proposi alternatives. Allò de la diversitat d’opinions com a pilar bàsic, ni piu. En conseqüència, el poder ho aprofita a consciència, que tampoc són rucs. I així, dies enrere assistíem a la presentació del nou Observatori que, segons els responsables, calcula la temperatura de les aigües culers. Un treball, no ho oblidem, cuinat a casa amb ingredients propis, preguntes induïdes i respostes sabudes, a voluntat del xef que paga el caprici. També, destinat a crear corrent d’opinió favorable, consistent en pintar de color rosa el món culer i proclamar que la vida és bella amb Bartomeu. Pura propaganda. El factòtum del muntatge es diu Jaume Masferrer, consigliere a l’ombra del president, home fort i ara ja a sou del club. Ha dissenyat un retrat de la directiva que només els confirma feliços d’haver-se conegut. O com deia el portaveu en una relliscada gairebé subconscient, “els grans homes són inconformistes i nosaltres ho hem de ser”. Això de viure sense que ningú els recordi la seva simple condició de mortals comporta aquest perill de caure en deliris de grandesa. Megalòmans sense autocrítica ni humilitat.

Després de passar un estiu idíl·lic, confien en que Leo Messi, l’etern escut que tot ho para i dissimula, els hi faciliti una anhelada repetició de la jugada. Ja que el geni mostra l’ambició de guanyar-ho tot, ells aprofitaran la carambola com en l’últim triplet, quan van convocar eleccions d’urgència per capitalitzar la joia del personal. Aleshores, Bartomeu podrà tocar el dos com si hagués estat una meravella de president i l’hereu Cardoner tindrà a l’abast la seva ambició vital. Aquest rotund exercici de cofoisme anomenat Observatori és, simplement, el primer avís d’una cursa electoral que volen córrer sols i amb els avantatges que, indirectament, els hi procuri Messi. Al cap i a la fi, el barcelonisme crític, dissident, expressió de pluralitat, ha llençat la tovallola. Una rendició de la que el club trigarà anys en refer-se.

Si després d’una gestió curulla d’opacitat, escàndols, fitxatges erràtics i visites als jutjats, encara poden fer creure i córrer que el barcelonisme qualifica la seva ègida amb un notable, senyal que l’èxit esportiu els garanteix carta blanca per fer el que els hi doni la gana. Total, ningú alçarà la veu. Ull viu als moviments dels propers mesos si ja afirmen que els aproven l’economia quan ni han engegat l’immens risc de l’Espai Barça i no saben reduir el dèficit. Atenció a l’auto engany que comporta anunciar que un 81% està molt o bastant satisfet de com actua la directiva i que només, subratllem el només, un 8% els suspèn. Si no els resulta sospitós que un teòric 72% aprovi com es mou el Barça enmig del tortuós procés català, malgrat juguin a la puta i la Ramoneta constantment, continuïn sense alçar la veu. Si ja els hi va bé tot, siguin conscients del que comporta. Aquest és l’únic punt negre de Messi: Que els aguanti al càrrec i, a sobre, mostrin voluntat d’eternitzar-se com si fossin únics. Després de tot el que han errat i perpetrat.