Juan Carlos Navarro és el millor jugador de bàsquet de la història del Barça? És possible. Jo sempre em recordo d’Epi (tot i que el meu preferit d’aquella generació era Solozábal, sense pensar que fos el millor) perquè va jugar durant els anys en què era més aficionada al bàsquet. Si el seu amic Pau Gasol s’hagués quedat al Barça, possiblement hauria estat el millor, però va marxar fa moltíssim a l’NBA, on continuarà jugant amb 38 anys en una competició tan exigent que el mateix Navarro va tornar-ne al cap d’un any en no adaptar-se al Memphis Grizzlies. El cas és que Navarro també té 38 anys (va néixer el 30 de juny de 1980 mentre que Pau Gasol ho va fer el 6 de juliol) i el Barça li ha comunicat que no compta més amb ell com a jugador. Ell hauria preferit jugar un any més, però diuen que Pesic no ho ha volgut.

Josep Maria Bartomeu ha anunciat que Navarro rebrà un homenatge; que, com en el cas d’altres jugadors excepcionals de l’equip, es retirarà el número de la seva samarreta i se’n penjarà una al Palau Blaugrana. Això, a més d’oferir-li un càrrec com a manager de la secció de bàsquet, amb la idea que contribueixi a millorar un planter que no deu ser precisament com aquell en el qual ell mateix va formar-se: què hi passa, quan no en prové cap dels tretze membres de la plantilla actual del primer equip? Tanmateix, tot i això, és possible tenir la sensació que no s’ha tingut prou consideració amb Juan Carlos Navarro, jugador que, durant una vintena d’anys, ha exhibit un talent incommensurable al Barça: hàbil, enginyós, veloç, sorprenent i, per molts, definitivament genial. També és cert que se l’ha posat en qüestió amb el supòsit que la seva aportació havia disminuït des de fa un cert temps. Des d’aquesta perspectiva, s’hi afegeix que la seva fitxa era altíssima i, per tant, cada cop menys acordada al seu rendiment. I, en fi, que hauria d’haver estat ell mateix qui, per dignitat, hagués decidit posar punt final a la seva carrera com a jugador. Jo, en canvi, crec que Juan Carlos Navarro s’havia guanyat el dret a jugar un any més si així ho desitjava. Potser també perquè crec que, fins i tot en el món de l’esport d’elit, no tot es mesura pel fet de ser rendible, útil o l’eficaç. O que hi ha altres maneres de ser-ho.