No m’agraden els taxis per l’aversió malaltissa a haver d’encetar una conversa amb desconeguts que tan sols hi comparteixo el fet d’haver pres una decisió similar en un temps concret; així doncs, vaig massacrar el taxista de Lisboa, desconeixedor de la meva repulsió als diàlegs de protocol, quan tot analitzant la situació a Catalunya sense tenir ni idea d’on cau Catalunya va excitar la bèstia: “Ja heu superat el trauma d’en Figo?” El meu esguard d’autista selectiu va etzibar en silenci una lletania d’insults: “Desgraciat psicoanalista de butxaca, xarlatà de cartó pedra, hipòcrita predicador d’asfalt, estafador desorientat.” Un grupuscle de retrets preludi d’una declaració de guerra contra el regne de Portugal: “Els amics de Figo són els meus enemics.” No li va fer gràcia i es va mantenir en silenci durant tot el viatge ajudant-me a degustar el primer tomb per Lisboa sense el tràngol de les explicacions preliminars a una ensarronada de manual. Vam arribar a l’hotel després de tres cops de volant amb vocació de marejar-me i, un cop cobrat el preu escaient per enredar la dona amb un pla de melmelada diversa, em va justificar la seva defensa visceral dels bons compatriotes. El vaig mirar i li vaig dir que si havia llegit José Saramago sabria que la pàtria de cadascú ha d’estar en l’honradesa de la seva gent, no en la vilesa degradant dels que habiten als suburbis de la moral. La cita era falsa però vaig partir satisfet d’haver-li amargat la tarda. Els culers només parlem dels traumes entre nosaltres.