Si m’ho permeteu, tornem a l’estiu. En vista del consens general de l’opinió pública i dels mateixos professionals de l’àrea esportiva del club que opinaven que el Barcelona té un gran equip titular, capaç d’aspirar a tot, però una banqueta no apropiada per acompanyar en l’objectiu, Josep Maria Bartomeu i Pep Segura van decidir canviar de futbolistes. Acceptant el desastre en la planificació dels anys anteriors van trobar sortida per a jugadors no desitjats com ara Digne, Douglas, Mina, Marlon, Aleix Vidal, André Gomes, Paulinho, Alcácer i Deulofeu, però no per a Samper, Denis Suárez i Rafinha, migcampistes que finalment s’han quedat en el club.

Per a un vestidor és vital trobar suplents que estiguin a prop dels titulars. Quan això passa, en el dia a dia es provoca una competitivitat que converteix els entrenaments en sessions més dures que la majoria dels partits. Per als defenses és més difícil aturar Messi, Suárez o Dembélé que els davanters del Leganés, Getafe, Osca, Rayo, etc.; i per als cracs blaugrana és més difícil batallar amb Piqué o Umtiti, per exemple, que amb els marcadors de l’Alabès, l’Eibar, el Llevant o el Valladolid, per dir quatre clubs qualssevol. A més, per a la salut del grup, les rotacions fan sentir útil tothom i així és més fàcil aconseguir l’equilibri en les relacions humanes. Sentir-se fora d’òrbita comença sent un problema personal que, finalment, es converteix en col·lectiu. Així que el discurs de l’estiu ha transitat per aquesta via. Calia fitxar jugadors que dignifiquessin la segona unitat. I així va arribar Lenglet, el central del Sevilla. O Arthur, un desconegut per la gran majoria de l’afició però un futbolista capaç d’aportar la pausa que tantes vegades necessita el futbol del Barça. Ben trobats, Lenglet i Arthur.

Després van arribar Malcom i Arturo Vidal, ningú sap ben bé com. Ni l’entrenador els va demanar –no, Valverde no els va demanar– ni estaven en cap llista. Com el Bayern es volia treure de sobre el xilè l’operació a can Barça va resultar barateta. Respecte al brasiler, en fi, Monchi va despertar la bèstia i la bèstia es va menjar el bitxo. Malcom no calia però va arribar. Quatre fitxatges per pujar el nivell de la banqueta.

De moment, però, Ter Stegen; Roberto, Piqué, Umtiti, Alba; Sergio, Rakitic, Coutinho; Messi, Suárez i Dembélé. De quatre partits de lliga i un de Champions, ni una sola titularitat de cap dels quatre nous. Zero de 20 opcions. I, entre tots, 136 minuts. Estonetes molt petites, gairebé invisibles, per mantenir encara els seus anonimats futbolístics. Augmenten o no el nivell?

Segurament encara és aviat per dir-ho. El que és evident és que és impossible guanyar títols sense la participació de tot el planter amb la idea de fer respirar els teòrics titulars perquè arribin a final de temporada –quan es decideixen els títols– en les millors condicions físiques i mentals. El que ha passat aquest inici de temporada és poc habitual però enmig de la marató de partits que venen Valverde els haurà de posar a jugar, sí o sí. Arriba l’hora del fons de l’armari.