Si m’ho per­me­teu, tor­nem a l’estiu. En vista del con­sens gene­ral de l’opinió pública i dels matei­xos pro­fes­si­o­nals de l’àrea espor­tiva del club que opi­na­ven que el Bar­ce­lona té un gran equip titu­lar, capaç d’aspi­rar a tot, però una ban­queta no apro­pi­ada per acom­pa­nyar en l’objec­tiu, Josep Maria Bar­to­meu i Pep Segura van deci­dir can­viar de fut­bo­lis­tes. Accep­tant el des­as­tre en la pla­ni­fi­cació dels anys ante­ri­ors van tro­bar sor­tida per a juga­dors no desit­jats com ara Digne, Dou­glas, Mina, Mar­lon, Aleix Vidal, André Gomes, Pau­linho, Alcácer i Deu­lo­feu, però no per a Sam­per, Denis Suárez i Rafinha, mig­cam­pis­tes que final­ment s’han que­dat en el club.

Per a un ves­ti­dor és vital tro­bar suplents que esti­guin a prop dels titu­lars. Quan això passa, en el dia a dia es pro­voca una com­pe­ti­ti­vi­tat que con­ver­teix els entre­na­ments en ses­si­ons més dures que la majo­ria dels par­tits. Per als defen­ses és més difícil atu­rar Messi, Suárez o Dembélé que els davan­ters del Leganés, Getafe, Osca, Rayo, etc.; i per als cracs blau­grana és més difícil bata­llar amb Piqué o Umtiti, per exem­ple, que amb els mar­ca­dors de l’Alabès, l’Eibar, el Lle­vant o el Valla­do­lid, per dir qua­tre clubs quals­se­vol. A més, per a la salut del grup, les rota­ci­ons fan sen­tir útil tot­hom i així és més fàcil acon­se­guir l’equi­li­bri en les rela­ci­ons huma­nes. Sen­tir-se fora d’òrbita comença sent un pro­blema per­so­nal que, final­ment, es con­ver­teix en col·lec­tiu. Així que el dis­curs de l’estiu ha tran­si­tat per aquesta via. Calia fit­xar juga­dors que dig­ni­fi­ques­sin la segona uni­tat. I així va arri­bar Len­glet, el cen­tral del Sevi­lla. O Art­hur, un des­co­ne­gut per la gran majo­ria de l’afició però un fut­bo­lista capaç d’apor­tar la pausa que tan­tes vega­des neces­sita el fut­bol del Barça. Ben tro­bats, Len­glet i Art­hur.

Després van arri­bar Mal­com i Arturo Vidal, ningú sap ben bé com. Ni l’entre­na­dor els va dema­nar –no, Val­verde no els va dema­nar– ni esta­ven en cap llista. Com el Bayern es volia treure de sobre el xilè l’ope­ració a can Barça va resul­tar bara­teta. Res­pecte al bra­si­ler, en fi, Monchi va des­per­tar la bèstia i la bèstia es va men­jar el bitxo. Mal­com no calia però va arri­bar. Qua­tre fit­xat­ges per pujar el nivell de la ban­queta.

De moment, però, Ter Ste­gen; Roberto, Piqué, Umtiti, Alba; Ser­gio, Raki­tic, Cou­tinho; Messi, Suárez i Dembélé. De qua­tre par­tits de lliga i un de Cham­pi­ons, ni una sola titu­la­ri­tat de cap dels qua­tre nous. Zero de 20 opci­ons. I, entre tots, 136 minuts. Esto­ne­tes molt peti­tes, gai­rebé invi­si­bles, per man­te­nir encara els seus ano­ni­mats fut­bolístics. Aug­men­ten o no el nivell?

Segu­ra­ment encara és aviat per dir-ho. El que és evi­dent és que és impos­si­ble gua­nyar títols sense la par­ti­ci­pació de tot el plan­ter amb la idea de fer res­pi­rar els teòrics titu­lars perquè arri­bin a final de tem­po­rada –quan es deci­dei­xen els títols– en les millors con­di­ci­ons físiques i men­tals. El que ha pas­sat aquest inici de tem­po­rada és poc habi­tual però enmig de la marató de par­tits que venen Val­verde els haurà de posar a jugar, sí o sí. Arriba l’hora del fons de l’armari.