El Barça ha fet córrer el nou model de samarretes de cara a la temporada vinent. Una vestimenta arlequinada que rememora la indumentària que llueix la selecció de Croàcia i que, per tant, deixa enrere un dels paradigmes del club, les franges del seu uniforme. L’eterna ciclotímia que empeny el barcelonisme el porta a un nou debat. Sobre els límits. Què és allò intocable i què, per l’evolució i la posició de marca, es pot manipular.

Anem a la normativa. 13 de desembre de 1899. Acta fundacional del Barça. S’especifica que l’uniforme de l’entitat ha de ser a franges verticals. Argument irrefutable per a tots aquells que defensen l’essència com a pal de paller del sentiment. Però és també un argument fútil, atès que, primer, el Barça ja ha deixat enrere aquesta identitat (samarreta de la temporada 2015/2016, a franges horitzontals). I, segon, és un raonament dèbil en el moment en què l’entitat trontolla sobre el ciment dels seus valors. El que abans era clar i cristal·lí ara és vist en funció de les ulleres que portis. Només cal fer una volta pel famós tour per les instal·lacions per veure les incongruències que avui ens acompanyen. Per aquí, em temo que la batalla està perduda. Ergo, m’uneixo a la causa.

Hi ha un segon argument sobre la taula. I que exigeix respostes. Posem el cas, com serà, que el Barça renuncia a les franges verticals. La força de la imatge i el màrqueting hi obliguen. D’acord. Endavant. Però, i després? Què serà el següent? Hi haurà un següent? Qui ens diu que demà, passat, o l’altre no s’obre el debat entorn els colors? O sobre el nom? O sobre l’obligatorietat de ser un club català i catalanista? La pobresa emocional d’un debat com aquest quedaria reflectida en l’argument “abans la samarreta tenia franges i ara ja no cal, el món avança”. Cornuts i pagant el beure.

Hi hauria un tercer element, gairebé, o del tot, irrellevant. L’estètica. Pot agradar més o menys. A mi, per exemple, m’agrada. Però entenc que sobrepassa els límits de la simbologia blaugrana, que deixa enrere part d’aquella religió a què es referia Vázquez Montalbán. Una litúrgia que s’alimentava d’històries com la del Bayern de Munic, que copiava el blau i el grana del Barça, o el totpoderós Milan i l’estètica italiana, que s’emmirallaven en les franges verticals de Barcelona. Però, aleshores, el Barça era un club gran amb la panxa buida, i el Bayern o el Milan, només uns gegants ben tips. Ara nosaltres som els grans, i hem d’aprendre a adaptar-nos-hi.