Aquesta setmana ha començat la Champions. Ho va fer amb emprenyada de Jordi Basté, que va criticar durament l’horari del partit a l’estadi al seu programa matinal: el futbol es planifica només per a les televisions, va dir amb duresa exclamant-se per tots aquells qui no van poder anar al camp perquè encara estaven acabant la jornada laboral.

El futbol contemporani té molt poc de romàntic. De fet, res. I, el negoci marca les dinàmiques d’un esport que és una mina d’or per als seus sàtrapes. La planificació dels partits d’acord amb el prime time televisiu dels nous mercats emergents (sigui a l’Extrem Orient o a Occident) marca l’inici de temporada, però seguint la lògica capitalista amb què s’ha popularitzat aquest esport no és més que una conseqüència esperada. Resignació i conllevancia.

Ara bé, agafem el costat positiu de tot plegat. Un partit de Champions és un esdeveniment que porta davant del televisor bona part del país. El futbol mou les masses. A les set de la tarda es van arribar a congregar 73.000 persones al camp! I, si bé la reforma horària passa per avançar l’horari dels telenotícies –atès que és el moment que la gent sol concentrar-se a nivell familiar al cap de la jornada–, per què no fer el mateix amb el futbol? Avui, demà o demà passat ens empiparan els embussos i no poder arribar a l’estadi a temps. Però, si reivindiquem una major conciliació entre feina i família, o adaptar-nos a la modernitat que suposa l’horari europeu, per què no podem decidir que ens plantarem davant del televisor, acabada la feina, a les set, per veure la Champions?

Aquest any hem entrat de ple en el debat del canvi horari i la reforma horària que, suposadament, se li hauria d’atribuir. I, en tot cas, queda clar que la nostra societat no pot permetre’s tenir jornades laborals maratonianes, de vuit a vuit. Més enllà de molèsties ocasionals, siguem intel·ligents per trobar espais que ens facin agafar nous hàbits, més moderns, més saludables. Vaig ser molt crític quan a les primeres jornades vam veure el Barça a les deu de la nit; ara, crec que la Champions ens dona una oportunitat per explorar nous hàbits televisius i de conciliació laboral i familiar. Més enllà de saber que tot es mou pels diners, amb dinàmiques industrials, jo aprofitaria les finestres d’oportunitat en benefici de tots.