Un partit històric a Highbury
Els intents de la FIFA de tornar a integrar la federació anglesa (FA) al si del màxim organisme futbolístic van ser recurrents i insistents des de finals dels anys vint del segle passat fins que ho va aconseguir, al 1946. El professionalisme pel qual advocava la FA xocava amb l’amateurisme que defensava la FIFA i aquesta diferència va provocar que, el 1928, els anglesos es retiressin com a membres de la Federació Internacional a la qual s’havien associat el 1905. Malgrat no participar en cap de les grans competicions de seleccions abans de la Segona Guerra Mundial (Jocs Olímpics i les tres copes del món), Anglaterra es va reafirmar com la potència mundial en derrotar el novembre de 1934 la selecció italiana, que mesos abans havia guanyat la segona copa del món. Els anglesos van denominar aquell partit disputat a Highbury, l’antic camp de l’Arsenal, “la veritable final de la copa del món” i per ells, la victòria per 3-2 els certificava com els millors del món.
L’altre element que es desprèn d’aquest partit és que, malgrat les diferències entre la FA i la FIFA, hi havia contactes i col·laboració a àmbit esportiu. D’aquesta entesa va néixer un esdeveniment històric: el primer partit d’una selecció europea (en aquest cas continental) contra Anglaterra, del qual el 26 d’octubre proper es compliran vuitanta anys. Igual que el partit jugat quatre anys abans, es va disputar poc després del mundial del 1938, que va tornar a guanyar Itàlia. El partit, celebrat de nou a Highbury amb motiu del 75è aniversari de la FA, suposava un nou test per a la selecció anglesa, liderada per Stanley Matthews, que va tornar a imposar-se (3-0). La primera alineació d’un combinat europeu la van formar: Aldo Olivieri (Torino), a la porteria; Pietro Rava i Alfredo Foni (els dos de la Juventus), com a defenses; els migcampistes Andreas Kupfer i Albin Kitzinger (tots dos del FC Schweintfurt 05 alemany) i Michele Andreolo (Bologna); i els davanters Raymond Braine (capità de la selecció i jugador del Beerschot belga), Silvio Piola (Lazio), Arne Brustad (FC Lyn Oslo), Alfred Aston (Racing Club París) i Gyula Zsengellér (del Újpest hongarès). El primer seleccionador europeu va ser el doble campió del món (1934-38) amb Itàlia, Vittorio Pozzo.