Un partit històric a Highbury

Els intents de la FIFA de tor­nar a inte­grar la fede­ració anglesa (FA) al si del màxim orga­nisme fut­bolístic van ser recur­rents i insis­tents des de finals dels anys vint del segle pas­sat fins que ho va acon­se­guir, al 1946. El pro­fes­si­o­na­lisme pel qual advo­cava la FA xocava amb l’ama­teu­risme que defen­sava la FIFA i aquesta diferència va pro­vo­car que, el 1928, els angle­sos es reti­res­sin com a mem­bres de la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal a la qual s’havien asso­ciat el 1905. Mal­grat no par­ti­ci­par en cap de les grans com­pe­ti­ci­ons de selec­ci­ons abans de la Segona Guerra Mun­dial (Jocs Olímpics i les tres copes del món), Angla­terra es va rea­fir­mar com la potència mun­dial en der­ro­tar el novem­bre de 1934 la selecció ita­li­ana, que mesos abans havia gua­nyat la segona copa del món. Els angle­sos van deno­mi­nar aquell par­tit dis­pu­tat a High­bury, l’antic camp de l’Arse­nal, “la veri­ta­ble final de la copa del món” i per ells, la victòria per 3-2 els cer­ti­fi­cava com els millors del món.

L’altre ele­ment que es desprèn d’aquest par­tit és que, mal­grat les diferències entre la FA i la FIFA, hi havia con­tac­tes i col·labo­ració a àmbit espor­tiu. D’aquesta entesa va néixer un esde­ve­ni­ment històric: el pri­mer par­tit d’una selecció euro­pea (en aquest cas con­ti­nen­tal) con­tra Angla­terra, del qual el 26 d’octu­bre pro­per es com­pli­ran vui­tanta anys. Igual que el par­tit jugat qua­tre anys abans, es va dis­pu­tar poc després del mun­dial del 1938, que va tor­nar a gua­nyar Itàlia. El par­tit, cele­brat de nou a High­bury amb motiu del 75è ani­ver­sari de la FA, supo­sava un nou test per a la selecció anglesa, lide­rada per Stan­ley Matt­hews, que va tor­nar a impo­sar-se (3-0). La pri­mera ali­ne­ació d’un com­bi­nat euro­peu la van for­mar: Aldo Oli­vi­eri (Torino), a la por­te­ria; Pie­tro Rava i Alfredo Foni (els dos de la Juven­tus), com a defen­ses; els mig­cam­pis­tes Andreas Kup­fer i Albin Kit­zin­ger (tots dos del FC Schweint­furt 05 ale­many) i Mic­hele Andre­olo (Bologna); i els davan­ters Ray­mond Braine (capità de la selecció i juga­dor del Beersc­hot belga), Sil­vio Piola (Lazio), Arne Brus­tad (FC Lyn Oslo), Alfred Aston (Racing Club París) i Gyula Zsen­gellér (del Újpest hon­garès). El pri­mer selec­ci­o­na­dor euro­peu va ser el doble campió del món (1934-38) amb Itàlia, Vit­to­rio Pozzo.