Ara fa 30 anys el món de l’esport va viure un gran escàndol. El canadenc Ben Johnson donava positiu en els Jocs Olímpics de Seül després d’haver guanyat la final davant Carl Lewis i haver millorat el seu rècord del món (9.83 a 9.79). Mai abans el campió olímpic dels 100 m havia estat caçat fent trampes. Ben Johnson va ser desqualificat, expulsat de la vila olímpica i va acabar perdent tots els honors que havia aconseguit en la seva carrera després de confessar que es dopava des del 1981. Ben Johnson va pecar i va ser castigat, però també va ser el boc expiatori perfecte. Amb la condemna, justa, a Johnson, el Comitè Olímpic Internacional (COI) i la federació internacional d’atletisme (IAAF) van voler demostrar al món que la seva lluita contra el dopatge era seriosa. Foc d’encenalls. Johnson va pagar per ell i per tots els que feien, si fa no fa, el mateix que ell però no els van enxampar.

El primer engany de Seül-88 va ser el de Ben Johnson. El segon, el dels organismes esportius, amb Joan Antoni Samaranch (COI) i Primo Nebiolo (IAAF) al capdavant. Samaranch es va mostrar molt dur amb el dopatge aquells dies en les seves declaracions públiques, tot i que va fer un paper galdós en l’afer si fem cas del que va explicar el llavors president de la comissió mèdica del COI, Alexandre de Merode. El belga, que va ser qui va confirmar a l’agència France Press el positiu abans que fos oficial, va explicar que quan Joan Antoni Samaranch va conèixer el positiu van tenir una agra disputa: “Digue’m, Alexandre, qui és el president? Qui decideix?”, va dir Samaranch. “Vostè”, va respondre el belga. “I si jo decideixo que aquest cas és negatiu?”, va dir Samaranch. “Doncs que jo plego”, va respondre De Merode. Samaranch va pensar, per un moment, que podia amagar el positiu de Johnson si no s’hagués filtrat? En les seves memòries, en les notes del dia 26, Samaranch ho explica així: “És una vertadera fatalitat que farà molt de mal a la nostra imatge. Però un cop més la comissió mèdica (que no controlem) s’ha posat en marxa. És molt difícil aturar-la.” Dos dies després, Samaranch va escriure: “Falten quatre dies per al final dels Jocs. Segueix sense passar res.” En la sessió del COI d’abans d’inaugurar els Jocs, Samaranch havia dit: “Els dopats no són més que una gota al mig de nosaltres i hem de vetllar perquè no es corrompi l’oceà en el qual es dilueix.” Johnson va ser una gota? A Seül no havia passat res?