La der­rota del Barça, a Leganés, ha fet mal. Nor­mal. Era el cuer, encara sense victòries, amb un equi­pet volun­tariós ple de fut­bo­lis­tes des­car­tats de tot arreu –un parell, fins i tot, del Bar­ce­lona B– que va ser capaç de gua­nyar el líder. Ja sabem que, en el fut­bol, aques­tes coses pas­sen, però per molt que pas­sin, sor­pre­nen. I, per sor­pre­nents, moti­ven la reflexió.

Tres temes a comen­tar. El pri­mer, d’acti­tud. Messi va dir a prin­cipi de tem­po­rada que ja estava bé de fer el pas­se­rell a Europa. Alerta. Més enllà del Madrid –és un autèntic expe­di­ent X– la fórmula d’endo­llar-se i desen­do­llar-se a la carta no acos­tuma a acom­pa­nyar-se de bones notícies. Veu­rem com surt això d’aflui­xar a Butar­que i d’acce­le­rar con­tra el Tot­ten­ham, dime­cres...

Segona qüestió. El famós equi­li­bri per impe­dir encai­xar gols amb tanta faci­li­tat. Millo­rar el sis­tema defen­siu és rela­ti­va­ment fàcil. Com des­truir és més sen­zill que cons­truir, tots els entre­na­dors saben com fer-ho. Ordre i acti­tud. Qüesti­ons bàsiques que tenen a veure amb la pri­mera pressió del tri­dent, el paper del quart mig­cam­pista, la col·locació dels inte­ri­ors, la res­pon­sa­bi­li­tat dels late­rals, la for­mació dels nous i el com­promís gene­ral. Val­verde va sobrat. És posar-s’hi.

I el ter­cer tema: l’atac. L’assig­na­tura difícil, encara que comp­tant amb Messi totes les misèries es dis­si­mu­len. Torna la moda de la defensa de tres cen­trals, dos late­rals més clàssics que car­ri­lers i qua­tre mig­cam­pis­tes, tots ells recu­lats amb l’objec­tiu d’eli­mi­nar els espais –inte­ri­ors (Messi i Cou­tinho, essen­ci­al­ment) i exte­ri­ors (sobre­tot Alba). Toca pis­sarra i gespa. Toca repas­sar els con­cep­tes bàsics que Piqué, Ser­gio, els dos late­rals titu­lars o Messi duen incor­po­rats de sèrie, que Raki­tic o Luis Suárez van ente­nent però que Cou­tinho, Dembélé i, és clar, els nous (i alguns no tan nous) des­co­nei­xen com­ple­ta­ment. Ata­car no és acu­mu­lar gent a la zona cen­tral d’atac; no és posar els que més talent tenen i que es bus­quin la vida; no és donar la pilota a Messi i que s’espa­vili. Ata­car con­tra tot­hom és molt més, indi­vi­du­al­ment i col·lec­tiva. Ata­car bé cada dia és més com­pli­cat, així que cal apli­car-se des del conei­xe­ment i des de la trans­missió d’una idea única que, com a tal, és difícil de per­llon­gar en el temps si no es coneix en pro­fun­di­tat. La repe­tida evo­lució del mètode, pel que es veu, pateix de cre­di­bi­li­tat. Men­tres­tant, això sí, n’hi ha que apro­fi­ten el temps per can­viar l’escut...