El remei de Butarque
Històricament amb el Metz, aquest any a Roma i dimecres passat a Butarque, també forma part de l’ADN blaugrana caure derrotat vergonyosament sense plantar cara (per dir-ho a la contemporània). És un mal que revifa cíclicament seguint unes pautes tan clares que no fer res davant dels símptomes evidents que presenta en activar-se constata que la inòpia localitzada en el cor (per fer servir una altra metàfora; aquesta, vella i avorrida) del soci del Barça (utilitzat com una sinècdoque per atraure l’empatia primària, presumptuosa i ploranera del ‘som els millors’ i del ‘ningú no ens estima’) n’és l’arrel que cal extirpar o el gen que (per seguir el correlat imaginari) convé modificar si algun dia el barcelonisme aspira de debò a ser alguna cosa més que un club de províncies. Ja en acabat el partit contra la Real Sociedad de fa quinze dies, jugat amb desgana i guanyat pels favors de la fortuna, el cap del primer equip del club va demostrar, dient que se n’anava “no gaire preocupat, només una mica”, que no ha entès res o que, si res entén, no té ni idea o forces per foragitar, si no per sempre, com a mínim per apartar-les aquesta temporada, la paràlisi de Roma o la síndrome del Metz, que són la mateixa cosa. No és pas de Valverde, és clar, la responsabilitat completa d’un estat d’ànim que ha de mamar de l’essència de l’entitat que el paga; però si no forma part de les atribucions d’un entrenador de l’elit esportiva del món mantenir en tensió permanent els herois que arreplega, que deixi l’Olimp i se n’endugui tots els ídols de pega.