No són accidents!
Del nyap d’escut que ens volen endinyar, en parlarem un altre dia. Avui, em piquen altres urgències...
Som líders! Però l’escombrada del Sevilla al Madrid del tiki-taka (expressió vulgar, escaient en el seu cas, sinònim de joc combinatiu), no maquilla el ridícul del Barça a Leganés. L’únic problema que calia resoldre en la visita al camp del cuer era fer el primer gol al més ràpid possible, per desfer la seva capacitat de resistència inicial: vam marcar al primer xut (12’)... A partir d’aquí, la derrota és injustificable. “Això és futbol, sempre estàs exposat a un accident i això és el que ens ha passat”, declarava Valverde després del partit. “Continuo pensant que va ser un accident”, insistia ahir. Curiosament, la mateixa teoria de l’accident que ja va fer servir (i el club va abraçar) per explicar el fracàs inoblidable de Roma. Salvant les distàncies, a vegades el nostre entrenador em fa pensar en el personatge de la novel·leta de Herman Melville Bartleby, l’escrivent, un passiu exasperant que s’acaba autoanul·lant...
Avui guanyarem l’Athletic al Camp Nou i espero que viatjarem a Londres disposats a assaltar Wembley per confirmar el lideratge a la Champions, el gran objectiu. I tots contents... Però Roma i Leganés no van ser accidents. En absolut. Roma va ser producte d’un procés degeneratiu en el rendiment de l’equip, que va arribar exhaust al tram decisiu, mentre que la patacada contra el pobre Leganés s’hauria pogut produir abans amb la Real, el Valladolid... I exculpem les rotacions, sisplau. Només faltaria que ara ens tornéssim a enrocar tirant dels titularíssims fins que rebentin. A més, els no habituals són els menys responsables del despropòsit (altra cosa és preguntar-se què hi fa Munir a la plantilla o per què posem Vermaelen, sense ritme, de lateral). Però errades puntuals a banda (les cantades de Piqué ja donen per a un documental innovador: on té el cap en Gerard?), l’equip arrossega (agreujats) els desajustos tàctics de la campanya anterior. Problema de fons.
Equilibri, solidesa i dibuix
“Hem de treballar més per ser sòlids: els equips importants ho són”, conclou Sergi Busquets. “Ens hem de reajustar i buscar l’equilibri”, respon Valverde interrogat pels problemes defensius del seu conjunt. I doncs?
Contràriament al que pugui semblar, l’equilibri i la solidesa no depenen tant del dibuix (tot i que influeix) com, bàsicament, de mecanismes, d’actituds i de perfils. Pensem en el Barça entrenat per Guardiola: línies juntes, pressió a primera línia (una innovació respecte de la pressió a mig camp implantada, dècades abans, pel Milan de Sacchi) i la particularitat de defensar-se a través de la possessió, amb un 4-3-3 amb Xavi i Iniesta al mig del camp. Dos creatius purs. Però, quin equilibri! El que garantien Pedro (treballador incansable) per davant i Abidal (l’enyorat corrector) per darrere.
És saber a què es vol jugar, escollir bé les peces i utilitzar-les adequadament. Aclarim-nos. Ja toca!
El VAR en males mans
Aplicant el mateix criteri pel qual Lenglet (que reacciona instintivament per marcar territori, però sense agredir) fou injustament expulsat, el carnisser Ramos no pot acabar ni un partit. Ni un!
Abans creuàvem els dits perquè la calamitat d’àrbitre que ens xiulés no alterés el resultat. Ara en són dues, de calamitats: qui xiula i qui controla el VAR, un invent justicier que en mans dels Del Cerro, Manzano, Mallenco, Lahoz i companyia, pren forma d’arma destructora d’il·lusions futboleres...
