Equilibris diabòlics
Tres ensopegades consecutives, dos punts dels nou últims, sensació de fragilitat i un octubre amenaçador amb Tottenham, Mestalla, Sevilla, Inter i Real Madrid retraten el moment més delicat en el camí de Valverde a la banqueta del Camp Nou des del seu debut oficial ara fa un any amb rendició davant el Madrid a la supercopa. La història ha posat les coses a lloc i el Barça de Valverde es va erigir en un equip amb majúscules, capaç d’imposar la seva llei a la lliga i la copa i fer una temporada d’excel·lent amb l’asterisc frustrant del KO a Roma, que perpetua el barcelonisme en un rol secundari a Europa.
El futur, però, no s’entendria sense passos endavant. Leo Messi, la icona i ara també el capità d’aquest equip, va evidenciar el primer pas endavant el dia de la presentació enfocant la Champions com la prioritat emocional de la temporada. No són discutibles l’actitud i l’ambició de guanyar d’aquests jugadors en tots els partits, però tampoc és fàcil d’explicar la incapacitat de reacció a Leganés, o la cadena de concessions de Piqué en els últims gols encaixats. En realitat no és difícil d’endevinar en quins partits s’alinearan els astres de la intensitat, la concentració i la motivació col·lectives i en quins serà més difícil que passi.
Aquest no és l’únic equilibri difícil a gestionar per l’entrenador. Valverde també ha fet un pas endavant per millorar el potencial i la competitivitat de l’equip. El seu objectiu, ajuntar Messi, Suárez, Coutinho i Dembélé per tenir més munició i més registres en atac. Ho ha provat amb el 4-3-3 i en alguns moments amb el 4-2-3-1, però encara no ha aconseguit l’equilibri que eviti deixar el mig del camp buit i la defensa exposada.
I encara hi ha un tercer equilibri diabòlic: les rotacions. Valverde és conservador i curtterminista, però ara mateix el curt termini és la Champions i l’experiència de l’any passat l’obliga a prioritzar, a repartir més el desgast i a incloure Messi (o sigui a tots) en l’estratègia. Segurament, l’Athletic de Berizzo no era el millor rival per prescindir del jugador que millor dribla (Messi) i del que millor divideix la pressió rival (Busquets), però el que ve ara és encara més compromès, començant pel partit de demà a Wembley. Si mantenir un sol equilibri ja té la seva complicació, sortir d’un joc d’equilibris superposats com aquest sense fer un mal pas és pràcticament impossible.